Saber per fer

Sabem també què hem de fer. En síntesi: desenvolupar al màxim la producció de cotxes elèctrics i la generació solar i eòlica; als països encara dependents de tèrmiques de carbó, substituir-les per gas natural; invertir en les xarxes d’hidrogen, els parcs de bateries i l’emmagatzemament de diòxid de carboni, que són les solucions últimes necessàries per descarbonitzar l’energia en dues dècades. Accelerar el finançament a totes aquestes solucions, adaptant la ruta a l’èxit industrial de cada una. La tasca és ingent: volem viure sense el foc que va permetre a l’espècie humana estendre’s per tots els continents, sense el carbó que genera l’electricitat constant més barata, sense el petroli que mou els béns que necessitem.

Entesos el problema i les solucions, hauríem d’estar parlant ja, només, de com pagar-lo. Però aquesta qüestió directa, sobre esforços, treball i eleccions socials, és absent. Predomina el discurs que la utopia verda, que frenarà l’apocalipsi climàtica, ens espera a la cantonada. En aquest Occident que es considera el melic del planeta, pel que sembla, la moda és vendre que tot ho solucionarem amb tecnologia, invertint perquè sigui barata, i amb polítiques justes, per descomptat, assumint la nostra responsabilitat. «Bla, bla, bla», Greta ‘dixit’.

Els que som al mig del camí de l’existència hem viscut durant 20 anys com es reduïa el debat públic a l’eslògan «tot és economia» (el que va acabar en la crisi financera i la desigualtat... tot i que «estúpid» es deia a qui ho dubtés), i posteriorment que «tot és tecnologia» (el que ens ha portat a uns graus de desinformació i frivolitat esborronadores... tot i que «analògic» es diu a qui ho dubti). Hem derivat en una afàsia moral i una dificultat endèmica per parlar del que ens passa com a societats, com a països, o, fins i tot, com a planeta. Fa dècades que s’imposa una visió anglosaxona segons la qual els països s’assemblen a empreses que ‘competeixen’ en la globalització, i els conflictes internacionals s’assumeixen inherents a la geopolítica. El discurs s’ha adaptat a incloure la crisi climàtica: innovadors, científics i activistes ens guiaran cap a la salvació. Tot això conforma un relat simple, però efectiu, sobre el món.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La realitat és una altra. Necessitem enginyers, operaris, economistes, empresaris, polítics sense ínfules que acordin les lleis necessàries. Mitjans i periodistes a través de qui informar-nos i implicar-nos. Parlar entre generacions sobre alguna cosa més que xarxes socials i vídeos divertits. Necessitem líders que defensin i aconsegueixin la cooperació necessària. Comprendre que els països estem més units del que pensem, més enllà d’aquesta desgraciada visió de la lluita competitiva per l’existència: totes les grans regions industrials depenen de matèries primeres, maquinària o mercats d’altres. La producció mundial no hauria arribat a les cotes del segle XXI sense un comerç internacional extraordinàriament coordinat. Occident depèn d’Àsia umbilicalment; el pròxim pla quinquennal de la Xina està sent considerat el document més important de la història de l’energia.

Els pròxims cinc anys seran, de fet, els decisius perquè els nostres fills i nets visquin sense preguntar-se: com és que no van fer res. La por, l’ansietat o l’agressivitat tenen molt a veure amb no saber, amb ignorar, alinear-se en la ràbia, reaccionar per existir. La vida que volem compartir amb els nostres fills és una vida de saber i fer. De saber per fer. D’entendre’ns per fer. De fer per ser.