Amenaces, polarització i Vox a la campanya madrilenya

El Ministeri de l’Interior ha decidit augmentar la protecció policial dels candidats a la presidència madrilenya. Aquesta decisió arriba després que Iglesias, Grande-Marlaska i Gámez rebessin amenaces de mort acompanyades de bales de Cetme la setmana passada, i que aquesta la ministra Maroto es trobés una navalla ensangonada. El to de la campanya madrilenya ha pujat fins a nivells inacceptables. Inacceptables però llastimosament previsibles. No presagiava res de bo la banalització de la fustigació i assetjament permanent del líder morat i la seva família; la deshumanització i cosificació de l’adversari polític en debats públics o en seu parlamentària («rates», «toca el dos del país»), o l’estigmatització de col·lectius vulnerables en cartells electorals que compten amb el vistiplau del jutge. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vox ha arribat per trencar-ho tot. Res nou sota el sol: el feixisme destrueix la democràcia utilitzant la mateixa democràcia. Ara bé, necessita col·laboració. Des del meu punt de vista l’auge del partit d’extrema dreta ha requerit i requereix, com a mínim, tres ingredients. En primer lloc, una pràctica mediàtica que prioritzi l’espectacle a la conversa pública fonamentada. Que doni espai i visibilitat a certs missatges i mentides: en alguns casos perquè el mitjà té agenda política orientada, en molts d’altres ni això. Olga Rodríguez parlava d’un periodisme «equidistant», un periodisme polític basat en l’acumulació de declaracions que posa en un mateix nivell opressor i oprimit sense tenir en compte els fets o el contingut de l’argumentació. En definitiva, una lectura superficial de la llibertat d’expressió i del paper dels mitjans en democràcia. 

En segon lloc, s’ha servit del poder que li dona l’obertura de l’espai institucional efectuada pel PP. Els d’Abascal tenen un paper rellevant a Andalusia, Múrcia i la Comunitat de Madrid. La frívola normalització que fan els blaus d’una força política contrària a la Constitució, tractats internacionals i drets humans costa trobar-la en la família popular europea. En tercer lloc, necessita la relativització d’alguns sectors de les instàncies que tenen el monopoli de la força (policia, magistratura i presó) del perill que suposa Vox. És més, és preocupant la certa permeabilitat d’una ideologia ultra en subjectes membres d’aquestes instàncies. En fi, molt a treballar.