Comunisme, feixisme, democràcia i llibertat

Això ve a compte del crispat debat madrileny. Perquè, parafrasejant Soló, els partits, i en particular els de l’esquerra, no haurien de sentir el que els conforta i facilita la feina, sinó atendre al realment important per a la ciutadania. I s’ha de convenir que cenyir la campanya al xoc d’eslògans carrega la discussió de sentiments que ennuvolen la raó, ofusquen l’entesa i impedeixen comprendre el que en realitat està en joc. 

Per això, i més enllà de les eleccions de Madrid, permetin-me algunes reflexions sobre el que significa l’emergència de Vox. El seu avanç no és nou: des de les eleccions del 2019 és present en molts parlaments, i al Congrés és ja la tercera força. A més, no constitueix una particularitat espanyola: les últimes dècades han subministrat múltiples exemples, a Europa o els EUA, de l’avanç de l’extrema dreta. Finalment, la seva demonització no només no contribueix a reduir el seu pes polític, sinó que oculta les arrels de la seva emergència, com indica la il·lustrativa experiència francesa: des dels anys 90, els partits republicans de dreta i esquerra s’han aliat contra el lepenisme, i aquest no ha guanyat mai cap contesa presidencial. Però el seu suport no ha fet més que augmentar.

I això ens porta al nucli del problema, ocult amb les desqualificacions d’aquests dies: les raons de l’emergència de l’extrema dreta a Espanya. Que són, com a tot arreu, tant de tipus cultural com econòmic i que, a més, i quan se superposen, engrandeixen i reforcen el discurs extremista.

Respecte de les primeres, bé siguin les batalles sobre drets sexuals, violència domèstica, contra la dona, no discriminació per raó de sexe o religió, posició davant l’eutanàsia o l’avortament, o immigració i nacionalisme, poc s’ha de dir. Les societats són com són: diverses i amb col·lectius amb opcions ideològiques i culturals dispars. El problema a què ens enfrontem deriva, en una part no petita, de la pretesa superioritat moral de l’esquerra en la defensa d’aquests drets, justament perquè hi ha segments no petits de la població que no els comparteixen. Faríem bé de començar acceptant que, ens agradi més o menys, en la nostra societat conviuen visions molt allunyades de les nostres: seria un bon punt de partida per intentar restar base social a les posicions tipus Vox.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sobre les segones, cal aturar-se a pensar. Perquè el debat amb l’extrema dreta no es pot centrar en la seva capacitat per generar odi i crispació, o en la seva incompatibilitat radical amb els nostres valors. Al fer-ho, s’obliden les arrels econòmiques i els interessos de determinats grups socials i polítics en el seu manteniment, ocultant amb això la raó última de l’explosió del populisme i l’extrema dreta de les dues últimes dècades. Una cosa que ha posat en relleu l’historiador de la Universitat de Berkeley Barry Eichengreen al seu ‘The populist temptation. Economic grievance and political reaction in the modern era’ (2018). Que mostra com, tot i que el populisme ha sigut present als EUA des del segle XIX, només ha pres virulència inusual quan el més baix creixement, la desigualtat, la falta d’oportunitats i l’angoixa sobre el futur accentuen les guerres culturals. I a Espanya, com a tot arreu, la globalització, el canvi tècnic i l’envelliment generen problemes econòmics molt reals: pobresa, marginació, inseguretat i incertesa són allà per a qui els vulgui veure.

¿Debat cultural? Per descomptat que sí, tot i que a curt termini poc es pot guanyar per aquí. És en els aspectes econòmics i redistributius on cal centrar-se: si els mercats globalitzats i la tecnologia redueixen el nivell de vida d’amplis sectors, és paper de l’Estat corregir-los. Per això, girin la vista cap a la fiscalitat i la redistribució de la renda, una cosa que no és del gust de tothom. Aquest és el debat.