Odi i crispació
Això d’ara, que ve d’abans
Considerem l’esbroncada normal; assistim a una política enverinada de blocs, feta d’emocions en lloc d’ideologies; s’ha frivolitzat amb les paraules i la ultradreta marca l’agenda
Això d’ara, la crispació i l’odi, no va ser de sobte: per arribar fins aquí hem recorregut junts diverses estacions. La primera va ser deixar que es banalitzessin les paraules, perquè totes les batalles comencen pel mateix lloc, que és el diccionari. A poc a poc, a les paraules els van anar traient el seu valor i el seu pes, que és una cosa que tenien abans, quan no es feien servir de qualsevol manera ni les passejaven en frases inermes. D’aquelles, encara no es deia feixista a tothom perquè feixista era una paraula densa i pesada que després van voler deixar buida, perquè quan pogués utilitzar-se amb raó ja casi no signifiqués res. Va passar amb les paraules el mateix que amb les metàfores –que si la dictadura, que si Veneçuela, que si ETA...- perquè, a la fi, ens hagin robat els significats: el resultat que se simplifiqui la llengua és que s’acabi simplificant el pensament.
Després que es banalitzés el diccionari es va normalitzar el soroll, i es va considerar habitual que alguns polítics parlessin a crits. La societat va assumir que la crispació, que solia anar per onades, aquesta vegada s’establís; que la polarització convertís les idees en trinxeres i que l’odi que sovintejava a les xarxes anés saltant, tuit a tuit, a les institucions. No és la primera ocasió ni la més asfixiant en dècades, però aquest sembla el moment en què més s’estén la degradació i, en lloc de protestar pel que ens pertanyia, la nostra reacció majoritària va ser allunyar-nos de la política.
És una generalització, clar, però aquesta va ser una altra de les coses que ens va passar: que ens van atropellar les generalitzacions i va calar allò que tots els polítics eren el mateix, que tots els partits ho eren, que eren el mateix tots els periodistes o fins i tot que era periodista qualsevol que sortia a la tele. No eren tots iguals ni ho són i hem arribat al punt en què convé esmentar l’obvi.
El clima, en fi, és tòxic i l’hem vist degradar-se diàriament. Això va ser el que va passar i el que vam deixar que passés, fins que ens ha caigut a sobre la pregunta sobre què ens passa i com hi hem arribat, quan la convivència del país resisteix malgrat que alguns signes convidin a, sense alarmismes, prendre’ns seriosament els riscos: considerem l’esbroncada normal; assistim a una política enverinada de blocs, feta d’emocions en lloc d’ideologies; s’ha frivolitzat amb les paraules i la ultradreta marca l’agenda, rebenta debats i dubta de les amenaces de mort que l’esquerra ha denunciat. Sobre això, per cert, Eduardo Madina va apuntar ahir a la Ser que ell s’havia educat en una «altra cultura» cap a la difusió de les amenaces.
Per arribar fins aquí ha calgut també que el debat se l’emportessin les identitats en lloc de les polítiques socials, que s’omplissin els carrers de banderes, que hi hagués partits interessats en donar focus a Vox perquè així mobilitzaven el seu electorat. Va caldre repetir les eleccions perquè Abascal multipliqués els seus diputats i cal que, en vista del clima, ningú pugui imaginar els partits arribant als consensos més bàsics si estan a punt de deixar de reconèixer-se com a adversaris. Serà impossible llavors que discuteixin sobre el cordó sanitari als ultres que apliquen a països veïns.
Aquí el que han estès són cordons entre blocs i al final de tanta volta amb la nova política i tanta aritmètica, l’escenari ha quedat partit en dues meitats perquè la gent es posi a un dels costats. O de costat. Un arc ben simple, ja es veu, perquè simplificar el llenguatge només era la primera estació.
