¿Un Govern ràpid o un Govern fort?

Ja fa dies que estic vivint amb neguit i perplexitat un ‘déjà vu’. El visc perquè em sembla que es vol tornar a posar l’accent en el temps i concretament en la pressa, i no en allò que és important: el contingut, l’objectiu.

En el mandat que vaig formar part del Govern, el factor ambiental «tenim pressa» va esdevenir un element clau de pressió sobre el Govern. Vist amb perspectiva, tothom coincideix a dir que el famós «tenim pressa» no va ser un encert. Tant és així, que aquells que des de la política ho reivindicaven van fer la següent campanya electoral amb un eslògan que tenia gràcia i va fer forat: «Anàvem lents, perquè volíem arribar lluny».

És evident que el mandat del 14 de febrer porta sí o sí a un Govern independentista. Altres camins, com un tripartit o un Govern denominat de ‘via àmplia’ són aritmèticament impossibles o políticament impensables. Un Govern que haurà d’afrontar els reptes, socials, sanitaris i econòmics que tenim. Uns reptes que en aquesta ocasió s’escriuen en majúscula, perquè la crisi sanitària ens els ha redimensionat. Això ens obliga a disposar d’un Govern fort, amb capacitat de donar resposta a molts reptes, perquè són moltes les necessitats de la gent.

Per altra banda, aquest Govern haurà de respondre al mandat democràtic que reclama anar més enllà de l’autonomia (recordem que el vot independentista va superar el 52% dels vots emesos). Segur que a ningú se li escapa que també caldrà fer front, de forma conjunta i sense grinyolar, a la repressió que patim per part de l’Estat, i alhora donar-hi respostes. Tot plegat ens obliga a un Govern fort, cal garantir doncs un Govern travat que permeti afrontar tots aquests reptes de forma sòlida. Com més concret, més detallat i més complert sigui l’acord, més estabilitat tindrà. I al contrari, si l’acord no té bases sòlides, tornaran les turbulències. 

Venim de l’experiència del darrer Govern, a on la sensació de desentesa, de batalla interna i d'un cert desgovern, ha planat i ha perjudicat. No sé si ha perjudicat més les accions que s’han portat a terme o si ha perjudicat més la seva imatge. Però estic convençuda que la imatge de manca d’entesa no ha estat positiva en un dels moments més difícils de la nostra història. Cal doncs que aprenguem la lliçó de tot plegat i que ens garantim unes negociacions que portin a un Govern solvent, amb les idees clares i que respongui de forma conjunta les grans dificultats que tenim al front.

Per aconseguir això, és evident que el factor temps és rellevant, però també ho és que l’element determinant no és el quan, sinó el què i el com. Però sembla que, darrerament, s’ha imposat de nou el factor temps com el principal per prendre decisions, i se’ns argumenta tot dient que un Govern en funcions no pot respondre adequadament a les necessitats existents.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cal recordar que el Govern en funcions, per la inhabilitació del president Quim Torra, va proposar el 31 de maig com a dia de les eleccions catalanes. De nou varen ser els tribunals que varen governar per sobre de la política i van forçar el 14 de febrer com a dia per les eleccions. És clar, doncs, que el conjunt del Govern de Catalunya creia que un Govern en funcions podia donar resposta durant aquest periode a les necessitats de la gent. Ara alguns parlen com si no tinguéssim Govern, curiosament els que tenen la màxima responsabilitat. 

Tenim de termini el 26 de maig; cal tenir-ho present, aquest és el límit. Perquè no hi ha altre límit que disposar de Govern, un bon Govern. Si aquest hagués estat l’objectiu de tots des de l’endemà de les eleccions, potser ens hauríem estalviat dilacions estèrils o pactes que no sumen i que només es fan per pressionar. Cal un bon Govern perquè ara ningú ho perdonaria si no fos així. En aquesta tasca tan difícil de donar resposta a les respostes socials, nacionals i d’embat democràtic cal que no ens governi el temps. Cal que ens governi l’objectiu.