El geni hiperactiu de Da Vinci

És curiós com funciona la memòria col·lectiva; com algunes coses les recordem sense problema i d’altres desapareixen en la boirina del dia a dia, devorades pel pas del temps, dissolent-se en el present fins a convertir-se en una imatge que té més gust de somni que de record. La història es converteix en ficció i algunes meravelles del passat es perden. Leonardo da Vinci, afortunadament, és una d’aquestes meravelles que mai perdrem de vista. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Com va poder Da Vinci fer tantes coses, tan genials i diferents? ¿D’on venia aquesta aparentment inesgotable font de creativitat i imaginació? La seva obra va ser tan extensa i exquisida que més d’un al llarg de la història ha intentant demostrar que alguns d’aquells prodigis no eren en realitat seus. Estem tan acostumats a la mediocritat, hi estem tan còmodes, que quan ens creuem amb un talent inesperat i voraç ens resulta incòmode i el rebutgem. El titllem d’impossible, de frau. El menyspreem per establir la nostra posició de poder —artificial, buit i covard— i rebaixem l’art al nivell de la nostra pròpia capacitat de comprensió, i fingim no veure que ens supera. 

Acadèmics de la universitat King’s College i la Universitat de Pavia ataquen l’enigma de Da Vinci intentant comprendre el cervell del geni i coincideixen en el diagnòstic: Leonardo da Vinci tenia trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat. Malgrat el nom que rep aquesta neurodivergència, qui té TDAH no experimenta dèficit d’atenció ‘per se’ si no, més aviat, al contrari: massa coses criden la seva atenció i té dificultat per enfocar-se en només una. És un superpoder més que una incapacitat, i si bé pot provocar problemes a l’hora d’encaixar en la realitat dels altres, és una manera de viure i pensar que obre portes secretes on els altres només veuen murs. N’hi ha prou de veure un episodi de ‘Leonardo’, la nova superproducció europea sobre la vida i obra del geni, per adonar-se de com d’encertada és aquesta teoria. Veiem Leonardo ballar de disciplina en disciplina, brillant en la seva obra encara quan es llança a fer una cosa que mai havia intentat abans... i que ningú havia sigut capaç ni tan sols d’imaginar. El veiem caure en l’obsessió del seu art, consumit per una espiral d’hiperconcentració, símptoma del TDAH, oblidant-se que és humà i hi ha tot un univers més enllà del seu treball. Leonardo da Vinci reinventava el món constantment intentant expressar com floria la realitat davant els seus ulls, i, a l’intentar traduir l’exquisida bellesa de la seva ment, va crear l’enigma d’un talent que il·luminaria la humanitat durant segles.