El país tampoc els espera

Lluís Prenafeta explica en les seves memòries com, el 1980, va entrar precipitat al despatx de Jordi Pujol pocs dies després que prengués possessió com a president. El llavors tot poderós secretari general de la Presidència li va comunicar, espantat, que hi havia una manifestació de metal·lúrgics a la plaça de Sant Jaume. Pujol es va mostrar eufòric: «Lluís, ja som importants si la gent ve a manifestar-se». Prenafeta va quedar estupefacte. El drama és que avui, 41 anys després d’aquell moment, després de diverses majories absolutes de CiU, dos tripartits, el govern dels millors de Mas, uns quants judicis per corrupció, diverses confessions i dos referèndums fallits d’independència, ja no se li ocorre a ningú manifestar-se a la plaça de Sant Jaume. Hi ha una cosa pitjor que la crítica o la confrontació. És la indiferència. En l’actual Parlament, hi ha moltes majories possibles, però Esquerra i Junts han decidit, lliurement, que només una és possible, la que poden formar amb la CUP. Estan en el seu dret i és democràtic acceptar-ho. La pregunta és: ¿per què no ho fan? Això és un misteri, per als no independentistes i em consta que també per a molts independentistes. La Generalitat ha passat a ser irrellevant i insignificant per a les persones que veuen perillar la seva feina, per als empresaris que volen reflotar el seu negoci, per als ajuntaments i per a gairebé tothom. Amb aquesta estratègia fins i tot resulta poc creïble que vulguin de veritat tenir un Estat, quan des de fa un any han renunciat a governar una comunitat autònoma.

Fa uns dies, Antoni Garrell, Xavier Ferrás, Xavier Marcet i Esteve Almirall publicaven a La Vanguardia un article amb un títol suggerent: El món no ens espera. Avui, des d’El Periódico, sindicats i patronals llancen un ultimàtum: el país tampoc els espera. La gent s’està buscant la vida, al marge de l’autogovern català. Algun llumener –em temo que a milers de quilòmetres de distància– ha decidit que, per demostrar que és insuficient, cal fer-ho inoperant. És el seu primer èxit de la legislatura, cosa que no augura res de bo. Catalunya ja no espera el seu govern, ja no es tracta de ser més o menys influent a Madrid o de desplegar una diplomàcia paral·lela, es tracta de diluir-se a la seva pròpia troca, teixida amb frases tan altisonants com buides de contingut: Consell per la República, estat major del procés o nou embat democràtic. Independentistes i no independentistes parlen cada dia de vacunes, ertos, fons europeus, etc. Una cosa no exclou l’altra, però alguns només volen parlar del primer, i el segon ho regalen als altres.