De les pedres ja no en fem pans

No hi ha sang en cap dels tres articles. Però potser hi ha una cosa pitjor: desil·lusió. «Hi ha una cosa pitjor que la crítica o la confrontació. És la indiferència», escriu Albert Sáez. El pitjor que li pot passar a un Govern és ser vist com irrellevant.

Es pregunta també per què si, d’entre les moltes majories parlamentàries, Esquerra i Junts han decidit, lliurement, que només n’és possible una, per què no formen govern. És una bona pregunta. No es pot respondre des de la teoria dels «incentius» que utilitzem els economistes i politòlegs. Crec que els que vulguin comprendre el comportament de Junts i d’ERC hauran de recórrer a disciplines com la psicologia i la psiquiatria. Potser els conceptes que utilitzen aquestes disciplines d’«humiliació» del rival que practica Junts, i el d’«impotència apresa» d’ERC expliquen el seu comportament. Però, ¡ves a saber!

¿Pot funcionar la societat i l’economia catalana sense política? En part, sí, però no per a tothom. Sense Govern, no hi ha pressupostos ni una Administració pública eficient. I sense això, les persones i famílies que depenen més dels serveis públics i de les prestacions socials ho passen molt malament i perden oportunitats. El mateix passa amb inversions públiques que són necessàries per a la productivitat de les empreses i l’ocupació. Per això els dirigents patronals criden a la formació de Govern, i els secretaris generals sindicals parlen de «símptomes de decadència».

Tot i així, «la gent s’està buscant la vida, al marge del Govern català», assenyala Albert Sáez. 

Al llarg d’aquests anys he vist com moltes empreses que abans buscaven el recolzament de la Generalitat per portar endavant els seus projectes, avui ni es plantegen trucar-hi. S’han perdut moltes oportunitats per portar a Barcelona institucions i agències reguladores europees que haurien sigut de gran importància per a l’economia, l’ocupació i la projecció de Barcelona.  

Però qui sap si la frustració amb la política independentista no pot acabar sent un motor de nou progrés econòmic. Aquesta idea em sorgeix al rellegir un article publicat en aquest diari el 14 de juny del 2009 pel prestigiós, respectat i estimat professor Jordi Nadal, catedràtic d’Història Econòmica a la Universitat de Barcelona, i recentment mort. L’article era el text de la conferència pronunciada en un acte commemoratiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell. 

Amb el provocador títol de ‘Els catalans de les pedres ja no traiem pans’, assenyalava que «la propensió al treball dels catalans no és congènita, sinó fruit d’una mentalitat causada per frustracions polítiques». No havent pogut dedicar-se a la política pròpia, al no haver aconseguit situar-se al bàndol dels guanyadors en la disputa entre àustries i borbons, els catalans es van dedicar a generar riquesa. I no els va anar tan malament en aquest terreny.

Notícies relacionades

El país tampoc els espera

Catalunya mostra símptomes de decadència econòmica. Fa falta un Govern efectiu per corregir-ho

Al final de l’article el professor Nadal fa una pregunta molt actual: «¿Som presoners de la disjuntiva prosperitat econòmica a canvi de frustració política (la fórmula del segle XVIII d’ara endavant) o declivi econòmic, almenys relatiu, amb pèrdua d’esperit empresarial, a canvi d’autogovern (la fórmula d’avui)?» La seva resposta és: «No, fatalment».

Aquest diari faria una contribució interessant al debat sobre com podem evitar aquesta fatalitat publicant de nou aquest magnífic article del professor Nadal.