Al toc
Herències dobles
Espanya té músics per sobre de les seves possibilitats i el nou disc de Martín Caminero és un diamant que no pot pagar un fons voltor
Fa deu anys, José Blanco va declarar: «Els espanyols hem viscut per sobre de les nostres possibilitats». El portaveu del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero ho va dir enmig d’una crisi econòmica duríssima. Recordo el que va desencadenar com si fos ara, també que el plural que va fer servir el ministre de Foment, més que majestàtic em va semblar trampós: ni ell ni el seu cap, per exemple, estaven entre els beneits que van creure que el progrés era endeutar-se per assentar-se i morir-se, si és possible, deixant herència. Tampoc els especuladors i els fons voltor que van fer fortuna amb el boom del totxo que va ocasionar en bona mesura aquella crisi.
«Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats» va ser una d’aquestes cites que provoca soroll polític, mediàtic i algunes burles, fins que acaba convertida en una falca dita sempre amb sorna, com si ja no fos possible que la frase fos certa en cap context. És el que tenen en comú xiclets i acudits: que si s’allarguen gaire, acaben sense tenir gust de res.
Jo també la vaig utilitzar bastant, per això de vegades reapareix al lloc menys pensat. Aquesta setmana, sense anar més lluny, a l’Auditori Nacional de Madrid, fila 3, seient 26, escoltant ‘Al toque, estrena del pròxim disc del contrabaixista Pablo Martín Caminero. Allà, veient-lo fer un tribut sense guitarres a la guitarra flamenca, la sentència va tornar sense esperar-la. «A Espanya tenim ‘tocaores per sobre de les nostres possibilitats», vaig pensar al sentir les seves versions de Manolo Sanlúcar, Moraíto o Vicente Amigo.
Notícies relacionadesLa frase en qüestió va tornar quan Martín Caminero va abordar Arabia, del mestre Sabicas, i el percussionista Paquito González va adornar la dansa àrab traient del seu barret de copa un instrument que de lluny semblava un pom de xapes, monedes i cascavells. Després va entrar el piano de Moisés P. Sánchez i vaig tancar els ulls. Era tan evocador el que feien, que sense moure’m del seient vaig aconseguir ballar-la. Després, ‘Al Niño Miguel’, de Rafael Riqueni: homenatge rere homenatge i el cor, per la boca. Per quan van arribar les seves relectures de Juan Manuel Cañizares, Gerardo Núñez o Paco de Lucía la frase ja havia canviat, ampliant-se: «Tenim uns músics per sobre de les nostres possibilitats», vaig pensar sense acabar de donar crèdit que Martín Caminero hagués creat una cosa tan bonica i lluminosa durant una pandèmia tan descoratjadora, de forma tan particular per al seu gremi.
Sí, Espanya té músics per sobre de les seves possibilitats i Al toque és un diamant que no pot pagar un fons voltor. Una herència d’un altre tipus i doble, la dels mestres recordats i la que aquest trio deixa als que els veuen i els que venen: una lliçó que convida, més que a pensar amb grandesa, a mirar-se en els grans, utilitzar-los com a mirall i treballar així des del marge de millora. «Val per als músics, els periodistes o els polítics», em corregeixo en les notes de veu gravades al sortir per escriure aquest article, en què em sento formular un dubte també doble: ¿En qui es miraria José Blanco? ¿Qui es mira avui en José Blanco?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
