Llibreries amb bon fons

Fa temps em parlaven d’una llibreria de Nova York que aprofitava les visites dels seus clients més o menys coneguts (escriptors, músics, actors...) per demanar-los, en el moment en què passaven per caixa, que ensenyessin a càmera i comentessin els llibres que s’emportaven. Els vídeos resultants acabaven penjats a la web de la botiga, des d’on servien de ganxo per partida doble: els protagonistes feien bona publicitat de títols concrets d’una banda i, de l'altra, de la mateixa llibreria: cada cara coneguda comptava amb seguidors que voldrien llegir el mateix que ells llegien i anar a comprar a un lloc on, potser, acabarien trobant-se’ls en persona.

La idea era bona. L’execució és senzillíssima (un mòbil és suficient per gravar un parell de minuts de vídeo) i l’esforç mínim (no cal personal extra ni gaire més temps de dedicació que el que es tarda a fer efectiva la venda i l’estona posterior de pujar el contingut a les xarxes o a la pàgina web). Vaig pensar, fins i tot, en copiar-la per la llibreria on treballo, cosa que hauria fet si no m’hagués passat pel cap de seguida com d’alerta em posaria cada vegada que algú relativament conegut entrés per la porta, pensant com li ho demanaria i si no el posaria en el compromís d’haver de dir-me que no.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mai vaig acabar de posar-m’hi. El que sí que faig, i segur que no soc l’única, és quedar-me amb la informació que em proporciona la visita de clients que, per professió, sé que en saben més que jo de segons quins gèneres, quins temes, quins autors... Si un dia entra, per exemple, una editora de qui admiro el catàleg, em fixo en els títols que venia a buscar; si passa un traductor d’aquells amb carrera, miro per quina versió de quin llibre s’acaba decidint; si apareix una autora de teatre, li encarregaré a la distribuïdora els llibres que buscava però que no ha trobat.

D’aquesta manera és com s’acaba d’arrodonir el fons d’una llibreria. Tot i que, també és veritat, el fons sempre és una cosa que mai s’acaba de completar.