Comiat de Pablo Iglesias
El neci
Queda ara per veure si aquest adeu definitiu dels càrrecs institucionals i orgànics aplana el camí per a una reunificació de l’espai del canvi frustrat per mil i una penes internes
Podia haver citat en el seu comiat una altra de Silvio Rodríguez, que té una ‘Canción del Elegido’, però hi ha moments en els quals fins i tot els egos estan en aturada i que un reconeix obertament que «no suma» i que «mobilitza els afectes més foscos i contraris a la democràcia». Va preferir incloure una estrofa de ‘El Necio’, tota una declaració de principis i finals d’un home que «caminando fue lo que fue». I Pablo Iglesias ha sigut molt en molt poc temps.
Hi ha els que opinen que el 4-M ha confirmat que la nova política va ser un miratge, perquè Ciutadans desapareix del mapa allà on s’obren les urnes i perquè Unides Podem es veu reduïda a l’espai tradicional que va tenir Esquerra Unida. Que per a aquest viatge, diran molts, no feien falta tals alforges. Van ser tantes les expectatives que totes expressions de decepció són poques, però la història recent d’aquest país seria una altra sense Iglesias. Amb els seus encerts i els seus errors, els seus somriures del destí i la seva calç viva, costa pensar en la recuperació del Govern d’Espanya per a l’esquerra si Unides Podem no hagués arribat per revolucionar aquest espai polític.
Va ser l’amenaça que va suposar Iglesias, que el 2015 va estar a punt de ‘sorpassar’ el PSOE, la qual va empènyer els socialistes a una catarsi col·lectiva que va acabar rellançant electoralment el PSOE, dividit llavors entre els que assumien com a natural l’acostament al partit nascut a la seva esquerra i a la seva costa i els que es referien al seu líder com Pablo Manuel, que Pablo Iglesias ja n’hi va haver un.
Notícies relacionades
Molts en el PSOE no li perdonen la supèrbia amb la qual opinen que els va tractar durant molt temps. D’altres l’acusen d’haver portat a l’extrem la coalició en situacions innecessàries, d’haver forçat dues repeticions electorals, d’altres l’assenyalen per deslleial i estan convençuts que Pedro Sánchez pot ara dormir més tranquil, sense Iglesias empipant com Pepito Grillo. Cadascú explica la història des de la seva perspectiva però aquest PSOE que guanyava eleccions fins que Isabel Díaz Ayuso es va creuar en el seu camí és fruit de tot allò que va provocar la irrupció dels morats. Paradoxalment, Podem va malversar després tot el capital polític que va saber catalitzar a partir de l’any 2014.
Pablo Iglesias se’n va entre lletres de Silvio i serà el temps el que permeti fer-li un judici just. Abandona després d’haver salvat els mobles de la seva organització en les últimes eleccions i d’haver assegurat la continuïtat del Govern de coalició, ja sense ell en la vicepresidència que tant va lluitar. Queda ara per veure si aquest adeu definitiu dels càrrecs institucionals i orgànics aplana el camí per a una reunificació de l’espai del canvi frustrat per mil i una penes internes. ¿Està Iñigo Errejón disposat a competir amb Yolanda Díaz en unes eleccions generals? ¿Podrien sonar afinats els diferents accents d’allò que van ser les confluències? ¿Serà capaç de sumar qui aconsegueixi el control orgànic d’Unides Podem després d’Iglesias? Qui sap què és el destí.
