Els mitjans de comunicació: agents contra la violència masclista

En el camí recorregut com a societat cap a la identificació i la lluita contra les violències masclistes, els mitjans de comunicació han estat companys de viatge imprescindibles: sense la seva implicació i sensibilització i, sobretot, compromís, sens dubte, no hauríem avançat en la mateixa mesura.

Tant per la seva tasca informativa de les agressions i feminicidis com pel fet de donar a conèixer les mesures que s’han impulsat des de les administracions per fer un abordatge de prevenció, sensibilització, detecció, atenció i recuperació de les víctimes i els seus fills i filles, els mitjans de comunicació han esdevingut poderosos agents contra la violència masclista.

Malauradament, ens queda un llarg camí per recórrer.

Hem de tenir present que la violència masclista és un problema estructural que ha sigut identificat i anomenat fa relativament poc temps. Fins fa uns 30 anys no hi havia hagut una mirada social i institucional. I no va ser fins a la IV Conferència Mundial de les Nacions Unides sobre les Dones, celebrada l'any 1995, que, des d'un punt de vista global, no es va posar el focus sobre els mitjans de comunicació en tant que agents d'una importància cabdal per arribar a la igualtat efectiva.

A casa nostra, no obstant això, des de la dècada dels 90 fins ara, la societat catalana ha estat capaç d’articular lleis específiques com la dels drets de les dones per eradicar les violències masclistes o la llei d’igualtat efectiva de dones i homes. I en els redactats sempre s’hi han tingut en compte els mitjans de comunicació com a agents indispensables per crear els imaginaris necessaris que ens han de permetre avançar en la igualtat i en el combat contra les violències masclistes.

Ara que hi ha més visibilització d'aquesta vulneració dels drets humans just perquè la societat escolta les dones que pateixen violències masclistes, és quan podem parlar d’un major consciència social i denúncia col·lectiva, impulsada pels col·lectius feministes que han donat suport a les dones i han liderat aquesta denúncia social, sumada a un clar compromís polític per a l’eradicació de les violències masclistes al nostre país.

I els mitjans de comunicació, que se n’han fet ressò, han estat clau en aquesta visibilització i, sobretot, cabdals per evidenciar que la causa dels feminicidis rau en el masclisme.

Les violències masclistes afecten totes les dones independentment del seu origen, classe social, professió o nivell de formació, raó per la qual és contraproduent esbiaixar la incidència dels casos de violència masclista cap a grups socials concrets, orígens culturals i circumstàncies determinades, ja que es tracta d’un fenomen universal i estructural.

A banda de l’imprescindible tractament respectuós i la reivindicació dels drets i les vides de les dones, és del tot necessari que els mitjans de comunicació mostrin inexorablement el rebuig social i institucional a qualsevol mena de violència.

És en aquest punt on hem d’encoratjar els mitjans per, no solament mantenir sinó acréixer, la seva complicitat: necessitem que continuïn intervenint activament en la presa de consciència en la violència masclista.

Ens cal aquesta complicitat per analitzar, i no només mostrar, la violència invisible contra les dones, com la valoració policial que es fa del risc que corre la denunciant.

Ens cal aquesta complicitat per aplicar rutines periodístiques de seguiment i investigació dels casos, de la responsabilitat del sistema judicial i dels processos pels quals passa una dona quan denuncia violència masclista.

Ens cal aquesta complicitat per evitar els tractaments mediàtics sensacionalistes, perquè cal respectar el dret a la intimitat i la dignitat de les persones agredides i del seu entorn.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I ens cal aquesta complicitat per visibilitzar el patró estructural i patriarcal de les violències i la responsabilitat de l’autor del crim.

És, doncs, amb la complicitat i, sobretot, el compromís dels mitjans de comunicació, que podrem avançar, sense aturador, en la nostra lluita per la igualtat efectiva contra les violències masclistes, perquè aquesta és una lluita de tothom, sense excepcions. Com va dir l’escriptora afroamericana Alice Walker, «la manera més habitual de renunciar al poder és pensar que no el tenim». Fem-ho possible.