Context
Ayusisme pop
Si hi ha una cosa que representa per damunt de tot l’ayusisme és un nacionalisme madrileny absolutament desacomplexat, mentre que a la resta d’Espanya es qüestiona el madridcentrisme informatiu, polític o fins i tot climatològic
És una diva, una icona, una nova estrella pop que ha arribat per quedar-se. Isabel Díaz Ayuso ha convertit la política madrilenya en un xou d’autor amb una única estrella, ella. Ella i les seves ocurrències. Ella i els seus lemes. Ella i la llibertat. Ella... i els seus 65 escons. No hi cap ningú més, Casado es va convertir ahir a la nit en l’estrella convidada de la flamant presidenta per molt que intentés anotar l’èxit al partit. Però, ¿a quin partit es refereix Casado? ¿Al del viatge al centre, al que coqueteja amb l’extrema dreta o al que perd eleccions? És igual, cap té res a veure amb l’ayusisme i això pot ocasionar-li a mitjà termini més d’un maldecap. Casado volia que Ayuso guanyés, sí, però no tant.
L’ayusisme és una lletra enganxosa, un hit que t’entra al cap i que acabes repetint gairebé per inèrcia fins a fer-te’l teu, és «la vida a la madrilenya», el «llibertat o comunisme» o el «Madrid i els ex». Les cares A d’un vinil. És una anècdota elevada a categoria de principi polític, però funciona perquè les canyes a la terrassa van substituir qualsevol crítica possible a la seva gestió, la seva estratègia era encadenar una boutade després de l’altra provocant com només ella sap: a la madrilenya. Ayuso és la triperia de la política, les vísceres, la llengua, les entranyes i, per descomptat, les durícies..., també a la madrilenya.
Però si hi ha una cosa que representa per damunt de tot l’ayusisme és un nacionalisme madrileny absolutament desacomplexat. Mentre a la resta d’Espanya es qüestiona el madridcentrisme informatiu, polític o fins i tot climatològic (qui no recorda l’empatx del ‘Filomena’), ella s’omple de Madrid i amb aquesta inflor nacionalista es presenta davant un públic àvid de proclames com les d’ahir a la nit, en què els va fer vibrar amb el seu «Espanya comença a Madrid» o «Madrid és Espanya perquè aquí ve el millor de cada racó». Fins i tot es va atrevir a situar Madrid al centre del món: «Els racons del món ens miren amb tanta il·lusió perquè la llibertat ha triomfat». ¿Recorden aquell «el món ens mira» de l’independentisme català? Doncs ja en tenim versió madrilenya. Arengues nacionalistes que són benvingudes perquè una cosa és el simpàtic nacionalisme madrileny i una altra, molt diferent, el nacionalisme català o el basc. Díaz Ayuso reafirma els madrilenys en una creença que sempre els ha acompanyat per molta perplexitat que ens causi a la resta.
L’ayusisme pop és una tendència més que una moda passatgera, un producte comercial potser mancat de l’erudició teòrica de l’esquerra d’aquest país, però molt més exitosa. L’esquerra madrilenya hauria de començar a plantejar-se una manera més efectiva d’interpel·lar el seu electorat en lloc de marejar-lo. Es busca una líder, una política directa capaç de connectar amb aquells madrilenys que avui no entenen els resultats electorals. Iglesias anuncia que deixa la política, Gabilondo no pot ser ni tan sols el present del PSM. Només se salva Mónica García, en tots els sentits.
El PP té estrella pròpia. La resta necessita trobar-ne una amb urgència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
