Context
Arrasa la dreta i Juli Cèsar va ser a prop de Madrid
Han votat els madrilenys –més de tres milions i mig– però quedem per votar gairebé 35 milions a tot l’Estat. Una altra cosa és que l’aznarisme, transvestit d’ayusisme, cregui que ha començat el seu ascens
Quan vaig sentir aviat José Luis Ábalos, secretari d’organització del PSOE, s’estaven posant les taules del post 4-M. Ábalos es referia al desastre de la capital del regne com un fracàs del PSM, és a dir, amb una subtilesa advertida, posava distància entre el PSOE i els socialistes madrilenys. Falsa distància perquè el PSM fa anys que només existeix als platós i, en tot cas, qui matusserament va fer la contrapart a Isabel Díaz Ayuso des de fa temps –va insistir en la campanya–, va ser Pedro Sánchez.
El PP de Madrid jugava al contrari: Madrid és Espanya i, per tant, Ayuso també. Havia guanyat Espanya i, una vegada salvada, li tocava a Sánchez retre comptes del seu assalt fallit a la capital de la llibertat.
Ayuso és ja l’ayusisme, és a dir, una mena de trumpisme castís i tardà. Arriba, per cert, com gairebé totes les coses d’Espanya, a deshora, quan, des d’ultramar, Joe Biden lidera la superació de les males conseqüències que per a la igualtat i la democràcia té un neoliberalisme ultradretà desenfrenat per guanyar diners i escombrar, si calgués, les llibertats amb majúscules i la igualtat amb totes les lletres.
No cal dir que el projecte que tutela José María Aznar és el que pretén per molt antic i passat que ens pugui semblar. El trumpisme carpetovetònic sona familiar entre la dreta d’origen franquista a qui mai va fer fàstic per antic i atàvic.
A aquesta aspiració no ha sigut capaç d’enfrontar-se l’esquerra convencional, és a dir, el PSOE –el PSM, diu Ábalos–. A Madrid, ha sigut derrotat el bloc d’esquerres que aspirava a governar però qui ha fallat ha sigut el PSOE. Més Madrid i UP han crescut. És a dir, el discurs tímid i tebi del PSOE, o socialisme dels ‘spin doctors’, ha sigut superat per la seva dreta –perquè els votants de Cs a qui xiuxiuejava Gabilondo se n’han anat amb l’ayusisme– i per la seva esquerra que, no obstant, ha crescut. Aquest PSOE, recordin l’«aquest Iglesias», s’ha quedat sense ubicació, a més de la urgència de muntar alguna cosa per a unes eleccions regionals que tornaran en tot just dos anys.
Entretots
L’ayusisme, mentre sotja Pablo Casado, reclama projecció nacional, el PSOE la nega. Són les coses del ‘madrilenyisme’, convençut que les seves eleccions regionals són la ‘superlliga’ política i que la resta peninsular juga a preferent. Però no, han votat els madrilenys –més de tres milions i mig– però quedem per votar gairebé 35 milions a tot l’Estat. Una altra cosa és que l’aznarisme, transvestit d’ayusisme, cregui que ha començat el seu ascens.
El bloc d’esquerra ha sigut arrasat però el pitjor és la seva derrota cultural. Els resultats, mirats per barris, pobles, cinturons, edats, classes socials, col·lectius identitaris, són demolidors i una esmena als mites de la política madrilenya. Hauran de treballar i molt, abandonar discursos caducs, ressuscitar paraules mortes, però són només l’esquerra de Madrid i res més. Espanya, ni la de dretes ni la d’esquerres, és Madrid.
