Universitat sense espurnes

Els anys universitaris solen recordar-se amb felicitat. Suposen una gran obertura a persones noves i diverses, però amb interessos similars. Un laboratori en el qual s’entrenen els primers anys d’adultesa, on es forja una xarxa de relacions que poden servir de suport durant la vida professional i, amb sort, també algunes de les poques relacions veritables i significatives que tindrem al llarg de la nostra vida; res a veure amb les mil ‘amistats’ virtuals i superficials de les xarxes socials. Com algú em va dir una vegada, a aquesta edat la universitat és una barreja d’hormones i repte intel·lectual. S’aprèn i s’oblida, però, si la institució fa bé la seva funció, s’instal·la una manera d’entendre i interpretar la realitat al nostre cervell que és rellevant per a la societat i associada a la nostra professió.

Però la situació ara és que els estudiants que fan primer i segon curs han tingut molta menys interacció amb els seus companys i companyes de promoció. I els que es van graduar fa un any van haver de cancel·lar els intercanvis internacionals o lespràctiques en empreses. Els coneixements s’han continuat transmetent, però de manera més asèptica i freda, fins i tot les experiències internacionals s’han substituït per classes ‘online’. Ens falten les espurnes universitàries, les que es produeixen en la interacció humana, tant en les trobades com en els desacords i que ajuden a definir la nostra identitat. Tenim estudiants que aproven, però tristos, deprimits, i ansiosos. I aquells que es troben bé en la soledat davant de l’ordinador, potser no estan adquirint les competències necessàries per poder treballar en grup.

S’entén que les classes ‘online’ han sigut un mal necessari i imprescindible per frenar la pandèmia. La universitat genera molta mobilitat i algunes classes poden arribar a un centenar de persones, de manera que és impossible mantenir la distància de seguretat. A més, puc constatar que, tot i que organitza grups petits en espais grans, un cop fora de l’aula és molt difícil poder garantir la distància de seguretat entre joves.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com en altres sectors, la pandèmia ha accelerat canvis que haurien tardat uns anys més a produir-se i en el futur es dibuixa una universitat amb formats híbrids que incorpora tecnologia i afavoreix una reducció d’hores a l’aula. Però aquelles institucions que encara es defineixin com a presencials es faran un favor si no descuiden les oportunitats de generar relacions humanes de qualitat. Si fins ara aquestes relacions es generaven com un subproducte a través de campanes al bar pel cansament de tantes hores de classe, s’hauran de forjar d’altres maneres; per exemple, amb experiències d’aprenentatge integradores i motivadores que promoguin reptes en grup. En una universitat utòpica, aquesta institució potser es converteix en el lloc on les persones puguin redescobrir el plaer d’un ritme de vida més lent, de la nutrició emocional i mental que es genera amb diàlegs professionals presencials, de restaurar la capacitat d’atenció –tan fragmentada actualment– i de disfrutar d’aquella concentració que es necessita per generar coneixements de valor que facin avançar la societat.

Necessitem persones joves amb consciència de nova generació, felices, cohesionades, rebels, exigents, preparades i amb ganes de conquerir el món. I aquesta força no s’aconsegueix en soledat.