Entre El Padrino i el front d’esquerres

Això últim seria, en versió d’ERC, el que justificaria la plantada a JxCat anunciada per Pere Aragonès. Tant hauria marejat, apretat i exigit el secretari general de JxCat, Jordi Sánchez, en aquests 83 dies de desagradables converses, que al final no quedava cap altra opció que aixecar-se de la taula i apostar per governar en solitari i assumir els riscos que comporti.

Des de l’òptica republicana, els de Carles Puigdemont continuaven marejant la perdiu i no pretenien cap altra cosa que esgarrapar temps i que el rellotge corregués fins al límit per, arribats a l’últim minut previ a la convocatòria automàtica d’eleccions, cobrar-se les exigències que plantegessin als d’Oriol Junqueras.

El cop a la taula de Pere Aragonès, actuant amb un estil més propi d’Oriol Junqueras –només aquest últim pot prendre una decisió d’aquest calibre– és possible pel compromís públic de Jordi Sánchez, que va prometre que si no s’arribava a un acord, JxCat facilitaria igualment la investidura del republicà tot i que els junters es quedessin a l’oposició. És molt probable que ara Jordi Sánchez estigui penedint-se d’haver solemnitzat aquest compromís. Però així són les catxes al món del pòquer. Sempre pot passar que estigui assegut a la taula un jugador més catxer que tu. Si Jordi Sánchez no es penedeix, sens dubte sí que ho fan molts membres del seu partit que ara sí que temen perdre els seus llocs al govern.

Discrepàncies de JxCat

La versió des de l’òptica de JxCat difereix en la seva totalitat. Dijous a la nit els junters donaven per fet l’acord amb ERC. Ho va confirmar divendres en roda de premsa un Jordi Sánchez optimista que va afirmar que el pacte era qüestió de dies i que un 90% del mateix estava ja tancat.

Però divendres van passar més coses. El dia es va despertar amb un article d’Oriol Junqueras a El Periódico, Reconstrucció Republicana, en el qual la independència ni tan sols s’esmentava. El president d’ERC situava al text la necessitat d’escapar-se del dia a dia per fixar una estratègia social i econòmica a deu o vint anys vista. En paral·lel a aquest article, es va publicar a La Vanguardia una entrevista a Joan Tardà en la qual l’històric republicà es rabejava vehementment amb JxCat. Es va afegir també a la festa la portaveu dels republicans, Marta Vilalta, acusant en unes declaracions una part dels junters de voler rebentar-ho tot i aspirar a la repetició de les eleccions.

Amb els ulls de JxCat és fàcil veure en aquesta acció coordinada una decisió política, ja presa per Oriol Junqueras, d’apostar perquè ERC iniciï el mandat en solitari. I que una vegada investit, Pere Aragonès vagi basculant –al costat de Comuns i la CUP- cap a un front d’esquerres. Front que fins i tot podria anar comptant gradualment amb el recolzament de Salvador Illa des dels grups de l’oposició, sempre en funció de com evolucioni la política espanyola, molt alterada i pendent de reajustar-se després del vendaval Ayuso a Madrid.

L’article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico cal llegir-lo dues vegades. En aquest text el president d’ERC, dibuixant una aposta política a dues dècades vista, convida a pensar més en l’eix d’esquerres que en el sobiranista, amb la qual cosa JxCat passa a ser una peça sobrant.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Entre aquestes interpretacions, una de favorable als interessos d’ERC i una altra als de JxCat, afegim una veritat compartida pels dos: no se suporten i no hi ha cap possibilitat que poden pactar un projecte que els satisfaci tots dos, més enllà del manteniment del poder i el control de l’administració.

En dues setmanes encara pot passar de tot. Però si malgrat tot arribessin a tancar un acord, seria molt convenient que entre les clàusules quedés fixada la prohibició de servir cafè a les reunions del govern i que aquestes comptessin amb la presència d’alguns Mossos d’Esquadra per si fos necessari garantir l’ordre.