Catalunya, ¿baraca o tomba de Sánchez?

En tot cas, el socialisme només podrà tirar endavant si manté les complicitats amb les forces que li van facilitar la investidura, a les quals no es pot negar haver actuat amb coherència i esperit col·laboratiu. Exemples d’això són la responsabilitat amb què han facilitat la cogovernança de la pandèmia, l’aprovació dels Pressupostos, la implicació en tot el que incumbeix a la salvaguarda de les parets mestres de l’Estat del benestar i del sistema públic de pensions, i el consens del disseny dels fons de reconstrucció de la Unió Europea.

Indults

Contràriament, el Govern espanyol, quant als indults, no ha sigut tan diligent. Al contrari. Els retards i els dubtes també responien a especular que el manteniment de Ciutadans li permetés desfer-se, a mitjà termini, del recolzament dels republicans catalans i de Bildu. Dit en altres paraules, Pedro Sánchez, que havia fet l’impossible per atraure Albert Rivera, haurà de desistir després del 4-M: Arrimadas serà qüestionada com a líder estatal i un avanç electoral a Andalusia pot convertir el seu partit en una opció encara més residual.

Al final, doncs, com va escriure Monterroso, el dinosaure (en aquest cas, català) estava allà. És a dir, o el PSOE pren la iniciativa l’endemà de rebre el dictamen no vinculant sobre els indults que està acabant el Tribunal Suprem i el Govern espanyol es compromet a iniciar la fase de diàleg i negociació amb el futur Govern presidit, més aviat que tard, per Pere Aragonès, o tot es deteriorarà de forma accelerada per als interessos de l’esquerra espanyola.

El republicanisme català ha impedit que les tesis proclius a fer fracassar l’existència d’una Taula de Diàleg poguessin sortir bé, més enllà dels sectors de l’independentisme interessats a debilitar el lideratge d’Oriol Junqueras. No obstant, ERC ha convertit en majoritària una percepció de la realitat diferent a la que s’ha formulat des de Junts per Catalunya, sovint contaminada per imaginaris allunyats de la realitat i captiva de les presses fundacionals per muscular-se contra rellotge, raó per la qual des de Waterloo s’ha prioritzat esperonar els ‘convençuts’ més que convèncer els indiferents.

Avui, cap independentista que tingui els peus a terra (és a dir, amb possibilitats de fer guanyadora la seva causa) pot obviar que un diàleg i una negociació que desemboqui en uns acords serà un procés d’una enorme complexitat política i es convertirà en una veritable conquesta democràtica que requerirà temps, avaluació permanent de la correlació de forces entre les parts i mobilitzacions.

En conseqüència, el risc de fracàs de la Taula de Diàleg no vindrà donat perquè no s’aconsegueixi, en les primeres fases, el que només podrà aconseguir-se en les últimes. El que pot provocar que descarrili, enquistant i empantanegant el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya, és començar-la malament. Per això, és d’agrair la rotunditat amb què el republicanisme ha afirmat que no és possible construir la independència contra els catalans que no són independentistes, raó per la qual a sobre de la Taula de Diàleg també hi ha de figurar l’opció de més autonomia, per ratificar. És preocupant, doncs, que la contrapart encara no hagi reconegut públicament que s’haurà de debatre també, alhora, com i de quina manera els que van fer possible el 52% de sufragis independentistes el 14-F podran veure reflectida la seva opció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Dit en altres paraules, la Taula de Diàleg només tirarà endavant si el Govern espanyol, des del moment zero, assumeix (i el PSC recupera) allò que Pere Navarro i Miquel Iceta van deixar guardat al calaix, temps enrere: que tota solució (¡sigui la que sigui!) és susceptible de ser ratificada, sempre que sigui el fruit d’un acord entre les parts.

Si no és així, la Taula de Diàleg començarà malament (o no començarà), fracassarà, adquiriran més protagonisme els que mai l’han volgut i tothom es farà mal. També Pedro Sánchez.