Díaz Ayuso: una oportunitat perduda per al feminisme

Tenir una candidata dona –que en aquest cas ha guanyat les eleccions àmpliament– no garanteix ni la igualtat d’oportunitats entre dones i homes en les seves polítiques, ni una voluntat expressa d’incorporar una mirada feminista en el discurs i molt menys encara garanteix els drets de totes les dones. Com tampoc és masclista criticar l’acció política quan aquesta la desenvolupa una dona. Quan els discursos negacionistes (de la desigualtat de gènere) de la dreta i ultradreta espanyola esgrimeixen que la meritocràcia serà el concepte que –com en un pensament màgic– permetrà que cada dona accedeixi a les condicions materials, drets, posicions de poder, etcètera, que mereix, no fa res més que mostrar la falta de formació i coneixement sobre la societat on viu i que pretén governar. El feminisme no és una opinió. Sí que és un posicionament ideològic; però basat en un corpus de coneixement que il·lustra quina és la gènesi i els mecanismes de perpetuació de la dominació patriarcal, així com les conseqüències de l’encotillament dels rols de gènere a tots els àmbits de les nostres vides: polític, econòmic, social, relacional, laboral, subjectiu, etcètera. És per això que és imprescindible que aquest coneixement travessi sempre les polítiques públiques. Les opcions polítiques que invisibilitzen les desigualtats, per molt que l’altaveu el sostingui una dona, com en aquest cas Díaz Ayuso, mai transformaran la vida de les dones. Poden contribuir a sostenir i reforçar els privilegis d’algunes d’elles, només. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser ens convé recordar a moltes (i molts) de nosaltres que gran part del que som i tenim no ha sigut fruit del nostre esforç sinó d’unes condicions privilegiades de partida; per exemple, per haver nascut a Europa, per tenir una pell clara o unes condicions materials suficients que ens han permès anar a la universitat. És, des de la comprensió profunda d’aquesta condició privilegiada, que hem de centrar els esforços polítics en garantir drets que reequilibrin desigualtats. Les dones, només pel fet de néixer dones, hem experimentat la posició de subordinació en molts aspectes vitals (unes més i altres menys), però la posició feminista arrela en la presa de consciència d’aquesta subordinació i alhora de privilegi (en el cas de les dones polítiques, entre d’altres).

Néixer dona no implica tenir consciència feminista i cap dona ha de ser més criticada que un home per no tenir la mirada feminista. No caiguem en l’eterna trampa de censurar doblement les dones per qualsevol acció. Però des d’aquest mateix punt de vista ser dona política tampoc ha de ser una ‘assegurança de vida’ davant les crítiques polítiques. Hem de dir que les polítiques d’Ayuso han sigut –i tot sembla indicar que seran, masclistes. Perquè aquest és el marc ideològic del seu partit, com també ho és de la ultradreta. Per tant, és important desemmascarar l’estratègia de la dreta de situar un gran nombre de dones a posicions de rellevància política per tal de neutralitzar el discurs feminista defensat per les opcions d’esquerra. Hem d’explicar millor en què consisteixen les polítiques feministes més enllà de garantir la paritat a les llistes o als càrrecs. Les dones tenim dret que es garanteixi la nostra presència a posicions de poder polític, però la societat té dret que el contingut de les polítiques que es duguin a terme siguin feministes i transformadores.