De vegades no puc

Soc vàlida, però de vegades no puc fer tot el que voldria. Hi ha matins que, quan he de sortir del llit, després d’una de les moltes nits en què he dormit fatal, penso que passarem el dia com es pugui i que ja s’acabarà. La notícia de la meva vida és que no hi hagi un dia que no em faci mal res. Quan no és el cap, és el genoll i, si no, la maleïda contractura que em recorre tota la part dreta del cos. Però soc vàlida. A la feina, a la vida de parella, familiar i amb els meus amics. Però de vegades no puc i he de parar. Com m’ha costat dir això. Tinc 45 anys i fa gairebé una dècada que, després d’una depressió i després de passar per un calvari de metges, em van diagnosticarfibromiàlgia i fatiga crònica. I jo vaig passar. Vaig seguir fent la meva vida, perquè ni jo mateixa creia en la malaltia. I vaig continuar viatjant, fent aquests reportatges que tant m’agraden. Els meus companys d’equip saben que, quan jo arribava a l’hotel, em demanava un entrepà i al llit. No estava per a festes i no soc una persona trista. Però quan el cos no pot, no pot.

Soc curiosa i m’encanta aprendre i veure coses noves. És per això que sempre soc la primera que no es vol perdre cap entrevista d’algú interessant i que acabo despatxant les restes. De vegades no he dit que no a molts encàrrecs per por que pensessin que era fluixa, amb tot el que havia sigut jo com a periodista, que havia anat amunt i avall anys i anys. Patia perquè pensessin que ja no valia i tenia por que no m’estimessin... Però ara aquesta por cada vegada va quedant una miqueta més enrere. A mi, l’únic que m’importa és mantenir els símptomes a ratlla. Perquè tinc una família amb què vull disfrutar. I, amb unes mínimes rutines de vida saludable, puc suportar-ho. Si no, es converteix en un peix que es mossega la cua. Si et fa mal no et mous i, si no et mous, et fa més mal. I el dolor amarga. La meva àvia més aviat diria que «arremarga», com quan es cremen els alls a l’oli. I és un gust molt dur. I jo no vull això. Per això, fa poc, vaig sortir de l’armari i vaig dir que estava malalta, i que havia d’abaixar el ritme. I no passa res, perquè continuo sent vàlida.