Revisionant Andrés Trapiello

És el cas d’Andrés Trapiello, que ha rebut aquests dies a Madrid una condecoració que té gust a poca cosa, després d’haver-li ofert ell a la ciutat una cosa molt més valuosa que una medalla: una obra literària, en el seu estil i prolixitat acostumades, que desentranya la història, meravelles i penúries d’aquesta ciutat, de la qual un no es pot escapar sense emportar-se amb si mateix la seva empremta. Qui estima Madrid i viu lluny, com és el meu cas, troba a l’obra de Trapiello un motiu per recordar i per tornar. I no hi ha al món cap ciutat, cap ajuntament, capaç de tornar un favor com aquest, amb un tros de metall i un homenatge. És una cosa impagable: quan la medalla es rovelli i la ciutat sigui pastura dels bàrbars restarà el llibre.

Per sort, era entre els congregats una senyora anomenada Mar Espinar, responsable de cultura del grup socialista, o responsable d’incultura, o irresponsable de cultura (es pot escollir), que va ser capaç de convertir l’insípid acte en un veritable homenatge literari. Va dir Espinar, amb un desvergonyiment difícil de calibrar, que el seu grup repudiava la medalla a Andrés Trapiello perquè l’escriptor representa el «revisionisme històric», i amb aquesta infàmia el va cobrir de glòria. Amb les seves paraules, demostrava no haver llegit l’autor que estava insultant, o bé suggeria que la Llei de Memòria Democràtica que aprovarà el seu partit al Congrés dels Diputats pot no ser molt de confiança. D’una manera o d’una altra, informació útil i valuosa.

Si Andrés Trapiello és un revisionista, serà perquè aquest adjectiu és necessari i bo. El seu monumental ‘Las armas y las letras’ ha sigut, en les successives edicions ampliades i corregides que s’han anat publicant en els últims anys, la referència ineludible per a qualsevol ciutadà interessat en conèixer la nostra Guerra Civil, sense ensopegar amb un gram de la propaganda maniquea habitual. En aquestes pàgines han sigut rescatats escriptors dels dos bàndols, uns per a la glòria i altres per a l’examen implacable de la Història, i s’ha descrit el desastre espanyol amb una mirada desprejutjada i una sincera avidesa de justícia. ¿Serà això el famós revisionisme? ¿Mirar més enllà dels discursos atrinxerats? ¡Benvingut, llavors!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A les paraules de Mar Espinar les van succeir les de Pepu Hernández, a qui Carlos Alsina va preguntar l’endemà amb insistència a què es referia el seu partit amb «revisionisme». El pobre home, com un papagai de partit, va llançar unes quantes consignes buides i després va mirar de treure-li ferro a l’acusació. Va admetre, sense arribar a dir-ho de manera explícita, que a Trapiello no se l’havia llegit gaire per allà. Hernández ignorava d’on venia l’insult i el rebaixava a la categoria xavacana d’«opinió», amb la qual cosa desautoritzava Espinar. Però no va ser fins dimecres, que el ministre de Cultura Rodríguez Uribes va concloure la qüestió en aquests micròfons i va restaurar la imatge del PSOE, defensant l’escriptor.

L’insult havia posat els lectors de Trapiello en peu de guerra i no hi ha veu més autoritzada que aquesta per agrair la feina d’un escriptor. No obstant, queda flotant a l’aire un fum: el d’aquesta etiqueta sulfúrica que pretén aixecar un mur entre la nostra història i els lectors, i que amenaça de desprestigiar tot aquell que transiti per un camí alternatiu al del conte, per anar-se’n a dormir.