Balanç del 15-M

Es compleix ara el desè aniversari del 15-M, la revolta dels joves indignats a qui les conseqüències de la crisi econòmica del 2008 van condemnar a un ombrívol present i a un futur sense expectatives, mentre que al terreny politicoeconòmic se succeïen les retallades dels serveis socials, els casos de corrupció o el rescat bancari. A la «revolució de les places», bona part de la joventut espanyola es va alçar contra un sistema que no atenia les seves necessitats, que veien poc democràtic i en el qual no se sentien representats. El balanç d’aquests 10 anys té clarobscurs, com tot a la vida, però la influència del 15-M en la política espanyola ha sigut notable i entre altres coses, va suposar el final del bipartidisme, va institucionalitzar les primàries als partits i va impregnar l’agenda política, fins al punt que ja s’han aprovat mesures, com la renda mínima vital, llavors inimaginables.

Era difícil endevinar en aquell moment l’impacte que tindrien en la política els joves que van acampar a les places i que pretenien ressetejar el sistema per renovar-lo de baix a dalt. Només el pas del temps ha permès apreciar que l’empremta que han deixat en l’última dècada ha sigut gran. Bona part de les seves reivindicacions estan al programa del Govern de coalició del PSOE amb Podem, el partit que, al costat de diverses expressions polítiques d’implantació territorial, com En Comú a Catalunya o En Marea a Galícia, va ser l’encarnació orgànica del 15-M. Aquests grups, més l’extensió a tot l’Estat de Ciutadans, un partit d’una altra procedència, van acabar amb el bipartidisme imperfecte que regia des de la Constitució del 78, tot i que durant un temps van ser un fre per a la governabilitat.

Els joves del 15-M i els seus representants polítics no han aconseguit «assaltar el cel», per utilitzar les paraules de Pablo Iglesias, però formen part del Govern espanyol, del qual l’ara dimitit líder de Podem ha sigut vicepresident, i van aconseguir a les eleccions municipals del 2015 importants alcaldies com les de Barcelona i Cadis, que conserven, i les de Madrid, la Corunya o Santiago, que van perdre el 2019. El 2015 va ser el seu millor any. Podem va obtenir 69 escons a les seves primeres eleccions generals, però el seu arrossegament electoral ha decrescut fins als 35 diputats que té ara. A aquest descens ha contribuït en part el personalisme dels seus dirigents, en particular d’Iglesias, que ha llastat les seves expectatives i ha acabat per atomitzar l’esquerra que va néixer el 15-M. A les recents eleccions de Madrid, el partit d’Íñigo Errejón, Més Madrid, no només va superar per segona vegada Podem sinó que va aconseguir sorpassar els socialistes, un objectiu amb què va somiar Iglesias.

Ara, després de l’enfonsament de Ciutadans i la caiguda de les expectatives de Podem, el bipartidisme podria recuperar la força que semblava haver perdut durant aquesta dècada. No obstant, s’escampa de nou el malestar entre els joves. Una vegada més és la joventut la que pateix amb més intensitat l’impacte de la crisi, en aquesta ocasió la provocada per la pandèmia: 40% d’atur juvenil i llocs de feina precaris i mal pagats. El dubte rau en saber si ara els partits del 15-M els representen o si el desencant també els hi arriba.