La màgia del teatre

A finals del mes d’abril passat, TV-3 va emetre un reportatge al programa ‘Sense Ficció’ sobre el Mago Pop. I les xarxes, més avorrides que mai en pandèmia, es van encendre. Que si ¿com pot ser que la televisió pública catalana faci un publireportatge així d’un espectacle comercial i privat? Que si ¿com pot ser que el documental estigui pagat en part per la Generalitat de Catalunya?

Crec que no fa falta que presenti Antonio Díaz, el Mago Pop, però breument els diré que va néixer a Badia del Vallès i que s’ha fet a si mateix, convertint-se en un dels mags més importants del món. L’auge de la seva carrera ha sigut gradual, i en l’esmentat reportatge s’explica molt bé com una carrera exitosa no només depèn del talent (en aquest cas enorme), també de la capacitat de treball, l’ambició, d’envoltar-se d’un bon equip, i, molt important, de saber quan i com has de créixer.

M’entristeix que es continuï criticant els espectacles destinats al gran públic i em dol haver de recordar en cada conversa sobre el tema que aquest teatre crea públic, i això és el que necessita el teatre per sobreviure. Públic. Perquè el teatre, sense espectadors, no és teatre. Feia tres anys que el Mago Pop omplia diàriament el teatre Rialto de Madrid i va decidir apostar per comprar un teatre a Barcelona. I això és una declaració de principis. Volia treballar a la seva ciutat i això, sens dubte, beneficia la cultura catalana. És més, la posa al mapa. Els explico per què.

‘Nada es imposible’ abans de la pandèmia estava omplint el Teatre Victòria diàriament. 1.134 localitats, que es diu aviat, però que és moltíssima gent i jo, que fa molts anys que em dedico a això, els asseguro que és molt difícil aconseguir una xifra així en cada funció.

Vaig veure l’espectacle abans de la pandèmia i recordo que a la cua hi havia una parella que mirava les entrades com si desxifressin un codi secret. Al final, van entendre que els números que hi havia impresos corresponien a una fila i un seient. «Ah, és numerat, com el cine», van dir. Jo no sé si tornaran a veure una cosa que no sigui el Mago Pop, el que sé és que sense ell mai haurien trepitjat un teatre. I només per això val la pena tenir un espectacle com ‘Nada es imposible’ a Barcelona, perquè de tots els espectadors que el veuen diàriament segur que molts sortiran amb ganes de repetir. I els més curiosos se submergiran a la cartellera de la nostra ciutat i escolliran títols menys populars.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A la ciutat poden i han de conviure tota mena de teatralitats. A Barcelona trobo a faltar espais de risc, directors i directores que facin espectacles innovadors, autors i autores que apostin per noves teatralitats, però també voldria un Paral·lel ple de teatres privats amb obres pensades per al gran públic, perquè els grans musicals o els espectacles com els del Mago Pop alimenten el nostre teixit teatral i ajuden gent que mai en la seva vida aniria a un teatre a enamorar-se de les arts escèniques.

Tant de bo el teatre privat destinat al gran públic agafés pols a la nostra ciutat com el té a Madrid, i tant de bo hi hagués més risc als teatres públics i també en els privats. Una ciutat rica culturalment és una ciutat diversa amb tota mena d’oferta cultural. De risc i de consum. De moment, tinc la sensació que en la majoria de sales de Barcelona es fa el mateix tipus de teatre. Almenys, al Victòria es fa màgia.