Éssers vius estranyíssims

Un dels millors títols d’un llibre continua sent, segons la meva opinió, Mi familia y otros animales’, del naturalista anglès Gerald Durrell (1925-1975). Doncs d’això els volia parlar, d’animals i d’altres éssers vius «rars, rars», com hauria dit aquell personatge televisiu. Alguns ja van desaparèixer i d’altres segueixen entre nosaltres, la majoria amagant-se de la globalització i aquestes coses. No entraré a discutir sobre ‘chupacabras’, unicorns, centaures, sirenes, cavalls alats com Pegaso, el Bigfoot ni l’abominable home de les neus. Tot i que he d’esmentar que els homes llop podrien haver sigut simplement portadors de malalties genètiques associades a l’hiperhirsutisme (creixement excessiu del borrissol) o que els vampirs serien malalts de porfíria, patologia hematològica associada a la hipersensibilitat al sol, pell blanca i l’aparició de ferides sanguinolenta, em sembla temptador. No, deixem al marge animals mitològics i llegendaris. En aquest món on des de l’espai es pot detectar amb imatges d’alta resolució un jaciment arqueològic perdut, tornem per un moment a aquest món més romàntic d’expedicionaris naturalistes que van solcar els mars i van caminar per les terres d’un planeta encara per descobrir en part, entre ells els excepcionals Alexander von Humboldt (1769-1859) i Charles Darwin (1809-1882).

Hi ha animals que no trobarem en aquest viatge pel simple motiu que ja no existeixen. El meu preferit continua sent l’ocell dodo natural de l’illa Mauricio, d’aspecte matusser, que va ser caçat fins a la seva extinció amb l’ajuda d’animals domèstics que es menjaven els seus ous. Es creu que va desaparèixer el 1690. Una cosa similar va passar amb els moes de Nova Zelanda, parents dels emús però en mida «maxi», extingits just abans de 1500. Oceania, pel seu aïllament, ha sigut un continent que ha produït moltes d’aquestes rareses als nostres senzills ulls mediterranis. Com l’ornitorrinc, meitat mamífer, meitat au. O com el dimoni de Tasmània, que pateix actualment un càncer raríssim que es transmet per una mossegada. L’aïllament origina moltes vegades singularitats inversemblants. Per exemple, l’aparició de crustacis blancs i completament cecs en grutes profundes que no han vist la llum durant mil·lennis. I en els profunditats dels oceans, determinats peixos depredadors han desenvolupat estratègies per sobreviure, creant una llum que atrau les pobres víctimes.

I si parlem d’éssers més petits encara hi ha més varietat. Segurament hi ha milers de tipus de bacteris i protozous per descobrir. A l’Antàrtida hi ha un llac anomenat Vostok, eternament cobert pel gel. Ara l’estan començant a perforar per obtenir aquesta aigua immaculada d’algun temps ençà immemorial, segurament aïllada des de fa uns 15 a 25 milions d’anys. ¿Quins microorganismes hi descobriran? Tornem als oceans i a les seves profunditats cegues i fredes, on hi ha uns quants focus de calor. Són les anomenades xemeneies hidrotermals, que, gràcies a reaccions geoquímiques, han originat al seu voltant un ecosistema viu en un ambient inhòspit. I també hi ha un bacteri denominat ‘Thermophilus aquaticus’ que viu en brolladors d’aigua calenta de 50 a 80 graus. ¿Qui li havia de dir a aquest ésser que una proteïna seva, la polimerasa, seria la clau per a la PCR? La tècnica que va revolucionar la biologia molecular fins arribar a la seva màxima popularitat en el diagnòstic de la Covid-19.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser hauríem d’aprendre alguna cosa d’alguns animals estranys. Un exemple són els bonobos, una classe de primat que resol els seus conflictes mitjançant el sexe en lloc de les baralles. No em preguntin com s’aplicaria això en el context humà. De vegades no es tracta d’una espècie en la seva totalitat que és curiosa als nostres sentits, sinó només d’un exemplar. Vaques amb un sol ull al centre (com els mítics ciclops), serps amb dos caps o bens amb sis extremitats. Mutacions espontànies en la línia germinal d’aquests individus. El meu favorit continua sent el Floquet de Neu, el primat albí que va ser símbol d’una Barcelona perduda en el temps. Quan era petit l’anava a veure sovint. Després, de gran, vaig tornar-hi un cop i no el vaig reconèixer, era un gegant d’ulls tristos que m’observava amb desgana. La soledat innata al fet de ser únic.

Avui dia comencen a existir col·leccions de l’ADN d’animals extingits o en perill de ser-ho. Amb la secreta ambició d’una clonació futura que els tornés a la vida. No ho sé. M’agradaria que poguéssim conservar i augmentar la diversitat de la naturalesa i els éssers vius d’una altra manera. I poder continuar meravellant-nos amb aquest món multicolor en què, potser, som nosaltres l’espècie més rara.