Bones perspectives
Un estiu de teatre
L’últim mes s’han estrenat als teatres de Barcelona un mínim de dos o tres espectacles per setmana, i la meva agenda diu que el mateix passarà en les pròximes
Si aquest fos un any normal, a hores d’ara, segona quinzena de maig, la majoria dels teatres estarien ja fent balanç, pendents de tancar la temporada i a l’espera, únicament, del que poguessin donar de si els festivals d’estiu. Però vivim en temps d’excepció. La temporada va néixer –escarransida, feble, petita, carn d’incubadora–, el setembre de l’any passat i va fer els seus primers passos tímida, insegura, com a peu coix, calibrant la duresa del terreny, refrenant el seu impuls de posar, ferms, tots dos peus al terra, de caminar amb pas, no dic alegre i airós (els temps, per desgràcia, no donaven per a tant), però sí, almenys, confiat i raonablement optimista. Un transitar que penjava, en qualsevol cas, del que donés de si la corretja de la política, cedint de curta a llarga, i viceversa, segons les dades de la pandèmia.
Tots, gent del teatre, administració i espectadors, ens miràvem de reüll (escorcollàvem, seria la paraula), atents a qualsevol moviment. Amb els dies, prova a prova, va anar creixent la confiança i així vam poder avançar a pas una mica (només una mica) més ràpid i bastant (no gaire) més drets. Ha sigut partint d’aquesta confiança i aquest comú esforç que els teatres han pogut mantenir-se drets al llarg d’aquesta atípica temporada. En condicions que no eren les ideals, per descomptat, però que resultaven mínimament assumibles. Sense possibilitat d’elecció, millor un reixat mig obert que una contraporta tancada i barrada.
Però aquest no està sent, com deia al principi, un any normal. I és per això que ara mateix, quan en altres temporades estaríem esgotant les restes de la programació, ens trobem, sorprenentment, disposats al volant i amb el dipòsit carregat. Pletòrics d’estrenes. L’últim mes s’han estrenat als teatres de Barcelona un mínim de dos o tres espectacles per setmana. I la meva agenda diu que el mateix passarà en les pròximes i encara en les següents. Aquests dies he vist, a les portes dels teatres, llargues cues d’espectadors impacients. He vist, ja a l’interior, en aquesta plaça de mercat, sala d’espera, porta d’embarcament cap a viatges insospitats que són els vestíbuls de tots els teatres, un anar i venir de cares somrients (hem après a somriure amb els ulls, a compte de la mascareta), una efervescència d’escarafalls i mirades còmplices. He vist, de nou, l’entusiasme. Londres i Nova York, dues ciutats clau de la cultura i el ‘show business’, obriran, per fi, aquesta setmana, alguns, pocs, dels seus teatres. Altres, els més grans, no ho faran fins a la tardor i la majoria fins a ben entrat l’hivern. Aquí portem mesos avançats. Aquesta primavera, atapeïda ja d’activitats, no és sinó l’avantsala del que ens espera. L’anunci de la programació del Grec 2021 ha vingut a incrementar l’eufòria. Igual com la publicitat de tant i tant de festival a l’aire lliure. Felicitem-nos. Tot apunta a un llarg i càlid estiu, també per al teatre.
