Senyals de vida

A Brussel·les, on visc, i també en la gran majoria dels països que ens envolten, França, Holanda o el Regne Unit, la vida s’ha aturat fins a uns límits que no podíem ni imaginar. El món sencer s’ha parat, però a Europa el virus ens ha marcat el pas amb especial força. Ara, els senyals de vida, amb la llum d’aquesta primavera tan esperada, amb aquest degoteig de vacunes que per fi s’accelera, ens omplen inevitablement d’esperança.

És difícil anomenar vida a una existència sense interacció social. L’aïllament ha sigut un remei necessari, però una contradicció amb els instints més primaris de l’ésser humà. L’existència es va tornar irreconeixible, fins que ens vam acostumar a viure amenaçats per l’aire i ens vam enviar abraçades per les pantalles. I fa gairebé dos anys que estem ficats en una gran gàbia, amb vides monòtones que es repeteixen com un gran dia de la marmota que no fa gens de gràcia.

És clar que és difícil queixar-se en veu alta, fent una mirada a qui el virus ha picat de veritat en vida, robant-los familiars o amics, tancant el seu negoci o robant-los la feina, d’un dia per l’altre. O també pensant en els herois de la Covid, els sanitaris que es deixen la pell per nosaltres amb poca gratitud, més enllà dels ecos dels aplaudiments de les 8, o els operaris de les cadenes de subministrament i serveis essencials, que han mantingut el barco a la superfície en els moments més durs.

Vaig passar la Covid a l’octubre. Em van posar la primera dosi de la vacuna el 28 d’abril. No em tocava, però la casualitat va fer el miracle. Em vaig trobar en un d’aquests solitaris i emmascarats passejos pandèmics amb un vell amic, un d’aquests desterrats de la meva vida pel virus. Em va dir que, en un estadi d’un barri de Brussel·les, havien tingut problemes per administrar totes les dosis, algunes s’havien malgastat, i havien decidit injectar els braços a tot el que passés per allà. 

No té gaire interès explicar que em sento alliberat, com estrenant una nova vida i amb la vitalitat una mica desbordada, reprenent ara, per fi, activitats com l’escriptura. Però sí que crec que val la pena preguntar en veu alta com administrarà la nostra societat la gran dosi de vitalitat que arriba amb les vacunes. ¿Com transformar aquesta nova energia en una cosa que valgui la pena?

No se m’acut millor herència per a les víctimes i els herois de la Covid que prendre nota i mirar d’emergir millors. Mereixem una conversa pública a l’altura del tsunami que ens ha passat per sobre. Parlem, sisplau, del que val la pena, com deia fa dies un emocionadíssim Carles Francino, al tornar als micròfons després del seu gran sotrac amb el virus.

Després de l’espectacle de Madrid, amb una campanya electoral plena d’insults, amenaces i frivolitats de tot tipus, ¿no és suficient? La deriva polaritzadora no condueix a res, tret que tingués per objectiu eliminar l’adversari polític. L’única manera de conviure en la diversitat és acceptar la idea de pactar i arribar a acords amb persones que tenen altres idees.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿O potser no arribem a acords diaris de tot tipus a la nostra feina, en els serveis que consumim i en les qüestions més domèstiques? ¿Per què acceptar que la política de l’espectacle, desvinculada de la complexitat dels problemes i desafiaments, però captiva de les cleques i ocurrències, és l’estat normal de la discussió pública?

Espanya serà el país de la UE que més creixerà el 2021 i el 2022, segons les previsions de la Comissió Europea. També ha sigut un dels mes castigats per la pandèmia. El revulsiu es deu, en gran manera, als fons de recuperació sota el programa ‘Next Generation EU’, la mobilització de diners públics més important en la història de la UE. Ens juguem aprofitar la gran oportunitat de reformar i modernitzar el país. Mereixem una política a l’altura.