Pros i contres
La pura i refinada argúcia del joc combinatori
Les lletres de Battiato es basaven en una espècie d’ironia en què tenia cabuda la reflexió seriosa i «la frase ridícula»
El diari ‘La Repubblica’ va publicar l’any passat unes quantes entrevistes que un dels seus col·laboradors havia trobat amagades en un armari mentre feia neteja durant el confinament. Una d’aquestes «cassette ritrovate» contenia la transcripció d’una conversa del 1982 entre Gino Castaldo i Franco Battiato de l'any 1982. El periodista hi deia que el cas de Battiato era únic perquè havia triomfat a Itàlia «sense haver escrit mai (o quasi mai) una cançó d’amor o amb concessions sentimentals». Els arguments del músic confirmaven la teoria de la «pura i refinada argúcia del joc combinatori».
Battiato afirmava que tot havia començat com una broma i que el seu llenguatge expressava una certa «napoletanità», una espècie d’ironia basada en «la tècnica del collage», en la qual hi tenia cabuda la reflexió seriosa i «la frase ridícula», com a contrapunt, tant per evitar el romanticisme com per evocar atmosferes pel simple plaer de citar-les. Deu ser per això que ens agradava tant Battiato i deu ser per això que vam ballar les seves «frases esquives», com diu molt bé l’amic Rafael Tapounet. Perquè no hi havia enamoraments, sinó jesuïtes euclidians vestits com si fossin monjos budistes que no suportaven els cors russos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
