Marroc i Turquia: les set diferències

Fins aquí les semblances. Però com si es tractés d’un d’aquells exercicis en els quals cal trobar les set diferències, comprovarem que aquells dibuixos que semblaven idèntics no ho són. Fixem-nos en els detalls.

La primera diferència és la nacionalitat dels que creuen. En el cas de les dues crisis migratòries turques (2015-2016 i 2020) eren estrangers i en la seva immensa majoria refugiats sirians i afganesos. Els que van travessar nedant la frontera de Ceuta són majoritàriament marroquins frustrats per la falta d’oportunitats al seu país d’origen. 

La segona diferència és el receptor del missatge. Turquia es dirigia a tota la Unió Europea i ho feia a través de Grècia. El Marroc, en canvi, envia un missatge d’enuig a Madrid i el que vol, en primera instància, és modificar les polítiques espanyoles. 

Anem a veure la tercera, més subtil. A Erdogan ja no li preocupava massa la seva reputació. Sabia que la relació amb la UE està danyada i que la perspectiva d’adhesió del seu país era al congelador. Podia maniobrar perquè la relació no es trenqui definitivament però no gaire més. En canvi, el factor reputacional continua sent important per al Marroc. La diplomàcia marroquina es presenta com el veí del sud més reformista i també el més col·laborador, el país que molts responsables europeus han estat posant com a exemple. 

La quarta diferència apareix quan afegim la perspectiva temporal. Turquia ha llançat polsos sostinguts. Setmanes i fins i tot mesos de caos fronterer i de drama humanitari, sobretot entre el 2015 i el 2016. El Marroc ha fet servir una estratègia diferent a Ceuta. Sense que s’hagi produït un canvi de posició espanyola ni hagi rebut una compensació significativa –els 30 milions anunciats pel Ministeri de l’Interior no ho són– la policia marroquina va tornar a controlar l’entorn fronterer i va caure en picat l’entrada de migrants. Sembla que el Marroc intenta fer visibles no només els costos de no cooperar sinó els beneficis per a Espanya de tornar a la situació anterior. 

La cinquena diferència ens apareix a l’obrir el focus i és en clau geopolítica. Quan Turquia llança el pols a la Unió ho fa després de sentir que les seves apostes internacionals, sobretot a Síria, no havien donat els fruits esperats i que els seus aliats l’estaven traint amb el seu recolzament a les milícies kurd-sirianes. En canvi, el Marroc s’ha sentit recolzat pels Estats Units en el tema del Sàhara, veu que Algèria està debilitada i la seva política africana està donant fruits. Darrere d’aquest reconeixement, planteja el pols amb Espanya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La sisena és que les disputes territorials que Turquia té amb Grècia no són determinants en l’envit migratori. En canvi, que la crisi amb el Marroc s’hagi escenificat a Ceuta no és casual. Un dels objectius constants de la política marroquina és problematitzar el futur d’aquesta ciutat i de Melilla, posar-les a l’agenda. La pressió migratòria és, juntament amb l’asfíxia econòmica, la manera més efectiva de fer-ho. 

La setena i última diferència ens porta a pensar en les possibles sortides. Les crisis amb Turquia havien de manejar-se i resoldre’s a escala europea. Els missatges d’Erdogan no anaven dirigits a Atenes sinó a totes les capitals de la Unió. Els greuges eren amb tota la UE, no només amb Grècia. En canvi, aquesta crisi amb el Marroc passa, abans que res, per la negociació entre els dos països. Això sí, Espanya invocarà el suport europeu per intentar que el desenllaç sigui ràpid i favorable als seus interessos.