Aragonès i la geometria variable

El govern que dilluns començarà a caminar, com el mateix Aragonès ha exposat, té dos grans reptes: avançar en la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya, i gestionar la postpandèmia en la seva dimensió econòmica, social i ecològica. El nou executiu situarà les seves actuacions en un context amb importants desafiaments (alguns amb declinació local i d’altres global), però també amb unes no menys destacables finestres d’oportunitat (l’arribada important de recursos a través dels fons europeus, un context internacional favorable a les polítiques expansives i ‘neokeynesianes’, la revolució verda cada vegada més present en l’imaginari col·lectiu, un Govern espanyol sostingut per una triangulació progressista i plurinacional...). En el dia d’avui s’arrosseguen carpetes no tancades del passat, alhora que es presenten problemàtiques de nova formulació. Hi ha molta feina per fer, però també existeixen oportunitats que poden ser aprofitades si es posa la maquinària a ple funcionament. És un moment per crear i construir.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si bé és cert que s’ha optat per una fórmula de govern esgotada, pensada per a un altre context, també ho és que l’Executiu presenta una novetat que podria arribar a ser substantiva: la persona que exercirà la presidència. Un petit canvi que podria ajudar a transitar cap a un altre escenari. Aquí la incògnita que es presenta és si Aragonès tindrà la possibilitat i capacitat de consolidar un lideratge propi i estratègic, de créixer com a president en el seu exercici governamental. Transcendir les picabaralles puerils entre dirigents polítics però també la cotilla que suposa una excessiva dependència dels equilibris interns i entre partits. Liderar un nou projecte de país que generi una mobilització d’actius i intel·ligències. A favor que ho pugui fer pesa la seva personalitat (un home amb experiència de gestió i amb propensió al diàleg i pacte) així com la centralitat programàtica que té ERC en aquests moments de certa hegemonia d’esquerres i sobiranista. En contra juga la continuïtat de certes lògiques passades (forma de govern inclosa) més pròpies de l’etapa conflictiva del procés que del present postpandèmic.

Aragonès és conscient que li hagués sigut molt més fàcil consolidar-se com a líder a través dels èxits governamentals en un executiu en solitari, o bé en un govern en coalició amb els comuns i / o la CUP. Obrir una nova etapa, mirar al futur. Operar de manera semblant a com es va forjar el lideratge de Jordi Pujol. Ara bé, sembla que el ja president no tira la tovallola i que, per arribar a un lloc similar, està disposat a jugar en un marc de geometria variable on els pactes no es limitin a tres (partits independentistes) sinó que transitin cap a cinc (incloent comuns i PSC a l’equació). Buscar aliances més enllà de la majoria independentista. Aconseguir amplis consensos per fer front als dos grans reptes apuntats. L’estratègia podria passar per donar protagonisme als acords transversals que es puguin teixir en el legislatiu i per deixar-se portar per les noves correlacions de força. ¿Serà la manera d’avançar?