La nit més poètica

La nit de dimarts passat va ser la més poètica de l’any al calendari barceloní. Es va celebrar al Palau de la Música el XXXVI Festival Internacional de Poesia mentre sobre l’escenari del Gran Teatre del Liceu tenia lloc l’homenatge pòstum a Joan Margarit, mort el febrer passat. Al segon acte s’hi accedia només per invitació i s’oferia en directe per ‘streaming’, però és curiós que les dues vetllades coincidissin, quan, d’una altra manera, els aficionats hauríem pogut disfrutar de totes dues. Més enllà d’aquesta obvietat, és fabulós que la ciutat celebri i honri els poetes.

Al Palau, i com sempre, els versos van ser poliglots. El públic, model d’aplicació, va escoltar llegir en suec, francès, italià, eusquera, castellà i català, sempre seguint la lectura al llibret editat per a l’ocasió i amb el diminut llumet que il·luminava menys que la llum crepuscular que quedava al dia.

Va ser emocionant el gaspatxo de llengües i la varietat d’estils recitatius. Els més celebrats: el congolès Fiston Mwanza Mujila, que va llegir entre crits, rialles i cants, i la catalanoargentinoitaliana Samantha Barendson, amb una veu suau i entrenada que ens va delectar a tots. D’un altre estil va ser l’actuació de la iraniana nacionalitzada sueca Athena Farrokhzad, que va sorprendre amb el seu to greu i monocord, en contrast amb uns versos devastadors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja sabíem abans de la nit de dimarts que hi ha poetes que seria millor que no llegissin mai els seus versos en veu alta. Aquest és un dels encants del Festival de Poesia: no hi ha disfressa. El que compta no és el com sinó el què. El que vam poder descobrir al Palau és el poc o cap talent dels poetes per abandonar l’escenari. N’hi ha que fugen molt de pressa sense atendre els aplaudiments i els que improvisen unes reverències que traspuen incomoditat. Pot ser que les paraules que acaben de llegir hagin omplert l’escenari, però a ells sembla no agradar-los res.

Al final, el que queden són els versos. En temps de màquines, pantalles i pandèmies sembla un miracle.