Llei trans
Els nens que es vesteixen de fades no són nens
Les feministes lluitem perquè les dones triem el destí sense canviar la biologia
El 18 de maig, al Congrés, es va debatre una proposició de llei trans que va ser desestimada per l’abstenció del grup socialista. La discussió, sobre el pertinent o no de la llei ve de lluny i ha generat certa crispació sobretot als moviments feministes que, fidels als seus principis, segueixen convençuts que no es pot canviar el sexe registral per una mera declaració de sentiments.
Comencem pel principi.
Molt abans fins i tot que Carla Antonelli ens deslegitimés a les persones no trans a opinar del tema (em pregunto si com a diputada des del 2011 no haurà votat en temes referents a col·lectius als quals no pertany), Simone de Beauvoir ja ens va advertir en un assaig: «Una dona no neix, arriba a ser-ho», ens fem dones defensant els nostres drets. Ens posava sobre avís que els talibans del gènere ⎯Carla al capdavant seguida d’un bon nombre de ‘progres’⎯ intentarien sotmetre’ns als estereotips impedint que les dones fóssim, vestíssim i actuéssim com volguéssim. Simone va encertar.
Una neix dona i la societat mira de sotmetre’ns als prejudicis de gènere. Ho vam escoltar en Baldoví al Congrés al defensar el discurs del patriarcat que suposa la llei trans: jo conec un nen que somiava ser fada i vestir-se com a tal i per tant era una nena. Resulta que els estereotips de gènere (faldilles, tutús, el color rosa i fins i tot la vareta) ens fan ser o no dona. Només li va faltar afegir al diputat de Compromís que si fas la bugada i cuines, ets dona. ¿Què volia el diputat de Compromís? Doncs, pel que sembla, que s’establís una legislació en la qual se li diu a un nen que el seu cos està malament i que si li agrada fer de fada, ha de canviar-lo per ajustar-se als estereotips associats a les dones.
Raonar l’irracional és complicat, i potser per això Baldoví, vull pensar que per desconeixement, es va oblidar d’aquells nens que, fent cas de persones que els assenyalen que viuen en un cos equivocat, anys després acaben en plets denunciant els adults que els van fer sotmetre’s a tractaments hormonals irreversibles, sense deixar que madurin i decideixin què fer amb el seu cos d’adults. Un cos que, òbviament, mai és el cos equivocat.
Tampoc sembla que sabés bé de què parlava Mireia Vehí, de la CUP, assenyalant «som poc amigues de l’essencialisme de gènere» mentre defensava una llei basada únicament en la defensa del gènere.
La resta d’intervencions van ser també d’enrojolament, Pilar Valluguera, d’ERC es preguntava «¿què hi ha que trenqui més els estereotips que un home que pugui parir?», sense que ningú li digués que, per poc que hagis estat escolaritzada, saps que només les femelles poden parir; o Gabriel Rufián que ens va deixar bocabadats amb la seva conclusió: «Una dona trans és una. Una dona trans és gran. I una dona trans és lliure», emulant el dictador. Ens ho posen fàcil a les feministes.
Negar la realitat del sexe, una cosa immutable, no ajuda a les persones trans, ni a les no trans, ni a les dones, ni als homes, ni a la infància. Negar la realitat biològica i fer lleis basades en això no ajuda ningú. Només reporta beneficis econòmics ingents a la indústria farmacèutica.
La llei no millora la vida dels trans ni els dona més drets ⎯uns drets que ni els seus defensors especifiquen⎯. Ningú està en contra d’un col·lectiu i les feministes encara menys. No els volem negar a les persones trans cap dret que tinguem la resta dels ciutadans i estarem al seu costat en la defensa dels drets que volem per a tothom. Però legislar un gènere, quan el gènere només és una cosa sentida, és un despropòsit que no canvia les realitats.
«La biologia sí que importa», va dir Lourdes Méndez, de Vox, però no pel que ella creu. La biologia no ens traça a les dones un destí. Les feministes lluitem perquè les dones triem el destí sense canviar la biologia.
Notícies relacionadesÉs cert que jo hauria preferit que el Grup socialista votés en contra de la Llei, però agraeixo que s’hagi abstingut. Així guanyem un temps necessari per fer pedagogia i que la societat espanyola (que per desinterès o complexitat no és conscient de tot el que està en joc per a les dones) es desperti.
Mentrestant, no ho oblidem: Ser dona és una realitat, no una identitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.