Coneguts i saludats
La doble marxa de Vergés
Han sigut gairebé tres anys en el càrrec dividits en dues parts que no han tingut res a veure pel que fa a la magnitud de la tragèdia
Primer pla de la consellera de Salut Alba Verges el 15 d abril de 2021 a l Hospital de Terrassa (Horitzontal) Alex Recolons ACN /
«Ha sigut un honor», van corejar com a comiat la consellera de Salut i el titular d’Interior com a màxims responsables de les restriccions dictades per la pandèmia. Un honor que la justícia va relativitzar immediatament esmenant-los la seva última plana. El Tribunal Superior permetia avançar al mateix dijous el que ells havien anunciat per a dilluns: que bars i restaurants retardessin el seu tancament fins a mitjanit. Es posava així punt final a un dels capítols més tensos dels molts que han marcat les polèmiques decisions polítiques durant el llarg any emmascarat. El del clamor permanent del sector de la restauració, que s’ha sentit tan castigat com desatès per part dels qui, diuen, mai els van aportar dades científiques que certifiquessin el risc de contagi real als seus locals i avalessin tant el seu tancament com la seva limitada reobertura. I una mica de veritat hi devia haver en la queixa quan tots hem procedit d’igual manera actuant contra la lògica de la transmissió: entrem al local lluint la mascareta que de poc ens ha protegit al carrer i ens la traiem així que ens asseiem davant interlocutors tan allunyats de la nostra bombolla com pròxims a la nostra integritat.
Es va tancant així un període en què el principal greuge ha sigut atribuir-li al Procicat el pes i la responsabilitat del conjunt de mesures que aquest organisme només havia d’analitzar per dotar els sectors implicats d’una certa coordinació que permetés garantir que es complissin. I això, malgrat que de les seves reunions no en consti cap acta i el seu poder mai s’hagi justificat com perquè en depengués tanta limitació de llibertat. Tot i així, de vegades s’ha sigut tan lax en el procedir que semblava que poc importés el que s’havia acordat. O tan excessivament rígid en d’altres com per témer que alguns uniformats s’haguessin pres al peu de la lletra aquella màxima antiga que clamava: «Doneu-los poder, i els coneixereu».
Alba Vergés i Bosch (Igualada, 3 de setembre de 1978) ha viscut tot aquest temps molt més intensament del que mai es va imaginar. Han sigut gairebé tres anys en el càrrec dividits en dues parts que no han tingut res a veure pel que fa a la magnitud de la tragèdia. I la frontera entre elles es podria situar en aquelles paraules emocionades que van servir alhora per confinar la conca d’Òdena i alliberar públicament el seu cor. Llàgrimes sinceres i veu entretallada de qui deixava allà la seva família acorralada per la virulència del brot mentre l’obligació la mantenia segrestada al departament de la salut amenaçada. Responsable pública convençuda, Vergés ha crescut com a divulgadora molt més en la proximitat d’algunes entrevistes que en l’encasellada compareixença oficial.
Notícies relacionadesAmiga de la marxa, sigui reggeaton o sigui bolywood, està buidant el seu despatx perquè el pervers joc del pacte de la coalició ha obligat a invertir els dominis fins ara defensats per uns perquè passin en mans dels altres. Sense que s’hagi tingut en compte ni la solidesa de la feina feta ni la lleugeresa del moment concret. O al revés.
I és així com la també diputada per Esquerra, economista i informàtica de gestió, tot just pot veure compensats els fruits de l’exitosa campanya de vacunació per l’extenuant desassossec d’un any en què va manar perillosament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
