La bombolla del futbol femení

Si fos certa la mentida tan estesa que n’hi ha prou amb 21 dies per convertir una acció en un hàbit servidor no fumaria, pesaria deu quilos menys i no destaparia ampolles amb tanta alegria. Hi hauria també efectes col·lectius. Els gimnasos estarien sempre plens perquè tots els que paguen la quota continuarien acudint puntuals a la seva cita transcorregut el primer mes, sense abandonar-lo per tornar corrent a la seva rutina de sofà i ganduleria. 

Decididament un hàbit necessita més temps per convertir-se en tal. El que sí que és cert és que entre la veritat i la mentida sempre escollim la segona a condició que ens obligui a suar menys. Com, si no, algú en el seu seny es pot creure els anuncis de les escoles que prometen l’aprenentatge d’un idioma sense esforç? La resposta és senzilla: ens il·lusiona tant aquesta bola que decidim fer-la passar per veritat de la bona. Més tard, després de deixar-nos una pasta, descobrim que tot el que hem après es redueix a saber dir ‘one’, ‘two’, ‘three’, ‘red’, ‘blue’ i ‘yellow’. No hi ha 21 dies que valguin. Els hàbits exigeixen temps i esforç.

La història de les audiències

Ara la gent està embogida amb el futbol femení, com si ja no hi hagués marxa enrere i no existís el risc que el fervor per les dones futbolistes no fos una cosa passatgera. Ignora aquest irracional optimisme la història de les audiències.

Només per refrescar la memòria, hi va haver un temps en el qual fins i tot els que no saben canviar una roda es mantenien immòbils davant el televisor veient carreres de F-1. També aquells que ignoren on són els frens d’una bicicleta embogien davant una etapa del Tour. Podríem afegir-hi més exemples però n’hi ha prou amb un més: els Barcelona Dragons van arribar a seure ¡pagant! fins a 50.000 persones a l’Estadi Olímpic per veure un partit de futbol americà i avui només els iniciats saben que acaben de ressuscitar per tornar a jugar a Reus.

Els mitjans de comunicació

El futbol femení viu ara la seva particular bombolla d’interès. A cavall del feminisme de nova generació els mitjans de comunicació s’han autoimposat l’obligació d’informar amb entusiasme i generositat dels partits de les competicions femenines i han aconseguit estimular la cèl·lula dorment que sempre és l’interès per allò que és percebut com una novetat.

L’exemple anglès

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’intenta reparar així la injustícia de la invisibilitat i el deute que el futbol té amb les dones que el practiquen. Poca gent sap, per exemple, que el 1921 la federació anglesa va prohibir que les dones poguessin jugar a futbol als recintes dels clubs i que el veto es va estendre fins al 1971. ¿El motiu? L’escassetat d’homes a causa dels estralls de la Primera Guerra Mundial havia convertit el futbol femení en una veritable alternativa i els camps s’omplien per veure-les jugar. La solució: esborrar-les del mapa.

Però el ‘boom’ del present no necessàriament s’ha de consolidar així que no hi ha cap motiu per a la complaença. El futbol femení és encara i per molt temps material precari. Ni en 21 dies s’agafa un hàbit ni en un parell de temporades un esport invisible adquireix la categoria d’imprescindible.