En memòria de Francisco Brines, el poeta que olorava la tarongina

Quan fa sis mesos es va fer públic el Cervantes a Brines, el poeta amb prou feines va poder atendre la premsa. Poc després va sortir al balcó de casa seva on va compartir la seva alegria amb els periodistes. Va recordar la seva mare i va parlar del que serà sens dubte el seu últim poemari titulat significativament ‘Donde muere la muerte’, una reflexió sobre el final que ha ocupat els seus últims moments de creació. Brines sabia que el final no estava lluny, però va transmetre la sensació de tenir tots els seus assumptes en pau: un any abans s’havia creat la fundació que porta el seu nom, on està instal·lada la seva biblioteca personal de 30.000 volums i on s’instauraran sengles premis de poesia en castellà i català. D’educadíssim estil i acurat, va arribar a rebre el gran premi de les lletres en castellà com per no deixar els menors caps per lligar en la seva trajectòria.

Cultiu de cítrics

Tan valencià va ser Brines que la fortuna familiar es basava en el cultiu de taronges i llimones a la seva finca d’Oliva, un lloc que té un lloc preferent com una espècie de Sant Greal en la seva poesia. Amb ell se’n va també, de la mà de Caballero Bonald que va ser veí seu a Madrid, l’últim de la generació poètica dels 50 i a diferència de molts dels seus col·legues mai es va deixar temptar per la poesia política i social del moment.

Notícies relacionades

Francisco Brines, l'últim de la generació dels 50, guanya el Cervantes

Twitter era una cerveseria de Múnic

Potser Brines no tingués la transcendència de José Ángel Valente o la fatalitat irònica de Gil de Biedma, per posar com a exemple dos de les veus més importants de la seva generació. Ell va ser un indagador més modest de la intimitat, capaç d’invocar misteris a través d’imatges molt lluminoses. Seguint l’exemple de Luis Cernuda, el poeta de qui es va declarar deixeble, va mantenir un respecte absolut a la tradició clàssica. Amb Cernuda no només va compartir interessos i sintonia creativa. Com ell, gran part de la seva vida es va desenvolupar en universitats britàniques (Oxford i Cambridge) on va impartir classes i en justícia el poeta andalús es va convertir en el tema del discurs d’acceptació de Brines com a membre de la Real Academia Española el 2000.

A l’espera de poder llegir ‘Donde muere la muerte’, poemari del qual es desconeix l’estat, bo serà entrar a l’últim llibre publicat, l’antologia ‘Desde Elca’ (Pre-Textos) on a ‘Reencuentro’ evoca: He bajado del coche / y el olor de azahar, / que tenía olvidado, / me invade suave, denso. /He regresado a Elca / y corro, / no sé en qué año estoy / y han salido mis padres de la casa / con los brazos abiertos, / me besan, / les sonrío, / me miran / —y están muertos—, /y de nuevo les beso.