Nomadisme
La llar nòmada
La casa pot ser en qualsevol lloc, no estar feta de maó i ciment, si no de la voluntat d’un, la seva imaginació, i la vida que escull
El que fa d’una casa una llar no són les parets que la contenen, ni la terra sobre el qual s’erigeixen. No són els metres quadrats, les factures, els mobles, les fotos emmarcades ni les possessions acumulades a través dels anys. No són les reformes, ni els diners que s’hi han invertit, o gastat. El que fa d’una casa una llar és la màgia del dia a dia, la màgia de la rutina sobre la qual ens construïm a nosaltres mateixos, és la persona que l’habita. La llar és l’espai on una persona es conté a si mateixa, el punt des d’on explora el món, el racó on un es permet ser qui és, tal com és, sense pensar com encaixaria tal cosa en la realitat dels altres. El que fa d’una casa una llar és la màgia de trobar un lloc a què dir propi.
Aquest passaport a un mateix que és la llar pot ser en qualsevol lloc, no està fet de maó i ciment, si no de la voluntat d’un, la seva imaginació, i la vida que escull. Som fills d’una cultura que ens ensenya que la llar és una presència física, inamovible, innegociable, una certesa que es clava al mapa i en la memòria, una punyalada al nostre compte bancari, una àncora inevitable per al futur. Ens ensenyen que la llar és una hipoteca, una despesa, una inversió. La llar és una casa, ens diuen, i com més gran sigui aquesta casa, millor. Amb el temps, fem llar d’ella fins al punt de ser incapaços de diferenciar una cosa de l’altra. I, any rere any, se’ns fa més i més difícil imaginar altres opcions. La vida s’emmotlla a la decisió que prenem d’escollir aquest punt exacte, aquestes quatre parets en concret, i es va fent manejable, li agafa gust i es converteix en rutina. I ens deixem portar per ella, ens perdem en els ritus del dia a dia.
El món et convida a l’aventura, però la societat et vol quiet, aturat, ancorat en un lloc i en una vida que encaixi en una de les caixes que s’apilen amb facilitat, perquè altres construeixin imperis. Se’ns aboca des de petits a una cadena de conseqüències que ens porta de la mà cap al futur. I ho acceptem sense qüestionar-ho gaire, acceptant el disseny de vida que se’ns ofereix. Romantitzem la llibertat alhora que la fem impossible, al formar part de la pantomima alegrement. Res més còmode que enfonsar-se en el dia a dia, emborratxant-nos del que és quotidià, del que ens han ensenyat a aspirar a ser, somiant amb el que podríem fer si tan sols fos possible, si tan sols ens ho poguéssim permetre. La majoria prefereix pagar el preu, no importa com d’alt sigui, per formar part de la societat que dictamina les normes del joc.
I aquells que decideixen no jugar, aquells que es neguen a tancar l’horitzó en el quotidià, i s’esforcen per imaginar una vida més enllà dels límits establerts, són l’anomalia que travessa la frontera entre el conegut i el que queda per conèixer. La pel·lícula ‘Nomadland’ explica la història de la Fern, una dona de 61 anys que viu sola en una furgoneta travessant els Estats Units, encadenant feines temporals que li permeten seguir el camí, sempre cap endavant, cap enlloc, cap a tots, potser, alhora. Quan la fàbrica per a la qual treballa durant anys tanca, la Fern pren la decisió de vendre’s casa seva i la majoria de les seves possessions per poder fer front a les factures d’una vida sense el seu marit, que va perdre la vida mesos abans que la fàbrica tanqués. La pel·lícula ens presenta un món més enllà de l’estructura social que ens imposen, aquella per a la qual ens entrenen i eduquen des de petits. Seguint les aventures de la Fern coneixem gent que viu al marge de la societat, i que en crea una de diferent, flexible, oberta i sense límits. ‘Nomadland’, dirigida per Chloé Zhao, està basada en el llibre ‘País Nómada: Supervivientes del siglo XXI» escrit per la periodista Jessica Bruer, i està considerada com la millor pel·lícula del 2020, ja que guanya premis allà per on passa.
En un any en què hem viscut tancats en la soledat de la llar inerta, la història d’una dona nòmada ens roba el cor i atrapa la imaginació col·lectiva. La sensació de comunitat que es desprèn i es construeix a la carretera travessa la pantalla i inunda l’espectador d’una necessitat sobtada de mirar per la finestra, de sortir al carrer i enfrontar-se a la immensitat del cel. La carretera com a destí. I el camí com a llar. ‘Nomadland’, mig documental, mig pel·lícula, trenca el miratge de conformitat a què ens sotmetem i ens xiuxiueja que, potser, la llar és allà fora.
