La loquacitat de Pablo Casado

En l’oposició de Pablo Casado al Govern de Pedro Sánchez gairebé sempre s’ha imposat una línia: criticar-ho tot, oposar-se a tot. Les treves, si n’hi ha hagut, han sigut breus, quan el president del PP es deixava seduir per la temptació del centre. Però últimament, fruit potser de l’eufòria de les eleccions madrilenyes, l’oposició per sistema ha arribat al cim.

Casado discrepa de tot sense por de caure en el ridícul, com quan ha criticat que Sánchez parlés de la «immunitat de grup» perquè «Espanya no és un ramat», sense importar-li que aquesta expressió és la que utilitzen els científics per referir-se a la immunitat de grup, el límit en el qual es considera que la pandèmia està pràcticament controlada.

Tampoc ha resistit Casado la temptació de desqualificar el pla presentat pel president del Govern sobre l’Espanya del 2050, un exercici de prospectiva en què han participat un centenar de científics i acadèmics apartidistes. El pla proposa, per exemple, acostar la fiscalitat espanyola a l’europea, promoure la fiscalitat verda, millorar els canals de la immigració legal, mantenir la despesa en educació, augmentar la de sanitat, adoptar mesures davant l’envelliment de la població, instaurar la jornada laboral de 35 hores o disminuir a la meitat l’economia submergida.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

És un pla a mitjà i llarg termini, que hauria de merèixer almenys una consideració positiva, ja que no és freqüent aquest tipus de preocupacions en un país que viu en el dia a dia. Doncs bé, a Casado tot això li sembla malament perquè «l’Espanya real necessita solucions reals i immediates», va dir, després d’inflar la xifra de morts per Covid i citar el nombre de contagiats i d’aturats. Aquesta Espanya, segons Casado, «no pot aguantar l’insult que s’estigui parlant del que passarà d’aquí 30 anys». I, en el cas de la crisi migratòria amb el Marroc, aviat va trobar un culpable, el «caos de Sánchez».

Casado deu pensar que no en pot deixar de passar ni una, però quan es voreja el ridícul tanta loquacitat només pot perjudicar-lo. Estaria molt millor callat.