Nova normalitat
De terrassa en terrassa
És el temps i no el Procicat el qui ens ha impedit disfrutar al màxim de seure tranquil·lament a l’aire lliure una llarga estona durant la primavera
És una pena que la primavera no estigui disposada a col·laborar com hauria. Només que ella s’hi impliqués una mica més, aquest assaig general de la tornada a la normalitat en què caminem ara resultaria molt més brillant i satisfactori. Però és el que té la primavera: que és voluble per naturalesa. D’aquí aquestes temperatures tan dispars. Fresc el primer contacte amb el matí, calorós el migdia, en aquella hora angoixant de l’anar i venir de totes les gestions, un principi de pluja a mitja tarda, i fresca un altre cop, a les últimes del sol, una fresca amb rellent que, passat de fresca, es fa dir fred. Tot això, amb l’afegit del vent, que circula sempre a velocitat excessiva i s’arrisca, el molt gamberro, a fer virolles en totes les cantonades.
Aquest és el panorama de la ciutat just ara que, per fi, han obert les terrasses al complet (amb algunes limitacions encara pel que fa a la distància i a l’ocupació), generant un impuls irreprimible de sortir al carrer i posar fi a l’enyorança. És una pena, doncs, que la primavera vingui, aquest any, tan punyetera, i que sigui el temps i no el Procicat el qui ens impedeixi disfrutar al màxim de seure tranquil·lament a l’aire lliure una llarga estona. Els confesso que una de les coses que més he trobat a faltar en aquest temps de restriccions, deixant de banda el tocant (paraula poques vegades tan oportuna) a l’assumpte del físic, han sigut les terrasses dels bars. I amb elles, la trobada, la tertúlia, l’esmorzar prolongat en el temps que omplen els diaris, l’allargar el sopar fins a l’hora del tancament, l’acomiadar-se: «¿Agafem un taxi? No, nosaltres anem caminant. ¿Hi tornem dijous? Truca’m i ho veiem».
És veritat que alguns bars i restaurants es van atrevir, valents, a treure unes quantes taules al carrer i baixar-les, fins i tot, a la calçada (amb permís de la municipalitat, per descomptat). Però aquests vetlladors solitaris, fora del seu espai natural, només feien que augmentar als meus ulls l’efecte d’excepció i accentuar la tristesa de l’ambient.
Per això cal aplaudir ara la lluita contínua, tenaç, incansable del Gremi d’Hostaleria en favor del seu dret al treball i de la mateixa supervivència, i en contra de tantes restriccions, que a molts ens semblaven excessives i poc o gens justificades. Ha sigut el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el que, acceptant les mesures cautelars sol·licitades pels restauradors i aplicant un evident correctiu als governants, ha vingut a qualificar-les de «desproporcionades i arbitràries». Més clar, l’aigua.
Notícies relacionades
M’entusiasmen les ciutats repuntades de terrasses. Acabo d’escriure aquest article –la jaqueta tancada fins al coll, el cos encongit pel fred, els dits maldestres sobre el teclat–, un diumenge a la tarda, assegut en una terrassa. I és molt possible que algun de vostès ho estigui llegint un dilluns al matí, assegut sota un sol radiant, en una altra terrassa semblant. Perquè així van també les abraçades. De terrassa en terrassa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
