Planetaris i la connexió còsmica

Perdó pel joc de paraules, però ‘Rebel sense causa’ també va arribar a deshora; preferia les pel·lis de safaris. Ara bé, les escenes de James Dean i Natalie Wood a l’Observatori Griffith van fer que saltés del sofà. En Jim i la Judy no eren l’important, sinó el centre astronòmic situat dalt de la Muntanya Hollywood (Los Angeles); la seva gran cúpula central alberga un dels planetaris més icònics del món. ¿Què s’experimentava allà dins?

El 1981 van inaugurar el Museu de la Ciència i es van materialitzar els somnis: amb 12 anys vaig visitar el primer planetari de gran format fundat al país. Igual com, l’any 1977, finalitzada la projecció de ‘La guerra de les galàxies’ em va caldre desencasquetar el cos de la butaca del Cine Nou –m’havia convertit al bàndol dels mercenaris corelians i wookies per sempre–, després de la sessió de divulgació astronòmica vaig saber que volia un telescopi per vagabundejar entre planetes i estrelles. Els mateixos astres que el robot blau –un projector optomecànic ZKP2– plasmava a la pantalla semiesfèrica. El ZKP2 va ocupar un lloc en la meva vida tan important com R2D2 o C3PO, i quan passava pel seu costat –molts caps de setmana vaig fer cua, al costat del colossal Pèndol de Foucault, per repetir sessió– vaig imaginar que era jo qui li donava ordres des de la cabina mentre que, armat d’un punter, assenyalava la constel·lació d’Orió o el cúmul de les Plèiades. Sheldon Cooper fantasieja a ser maquinista de tren; jo volia ser operador de planetari.

Després va aterrar una revolucionària sèrie de televisió: ’Cosmos’, de Carl Sagan. La van estrenar el 1982, vaig comprar el llibre i vaig retre homenatge a la màxima «som pols d’estrelles». ¿Astrònom, paleontòleg o arqueòleg? Qualsevol camí era bo per anar a la recerca del nostre origen i, tot just començar el BUP, em vaig fer soci d’ASTER: l’Agrupació Astronòmica de Barcelona.

A l’associació vaig conèixer Jordi Aloy; estudiava la carrera de Física. Parlàvem de Júpiter i dinosaures, però també de Space 1999 i Sally Oldfield. Qui ens havia de dir que, passats els anys, ell ocuparia el meu desitjat lloc al planetari del museu. Així vaig arribar a la universitat i vaig optar per la recerca de fòssils, sense oblidar-me de les estrelles que avui m’escorten pel Serengeti i el desert d’Atacama. Això sí, de manera semblant a Lee Marvin quan recita els versos d’Estrella Errante, vaig continuar buscant el meu planetari.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’oportunitat es va presentar dies enrere amb motiu de les LiveTalks de CosmoCaixa (abans Museu de la Ciència). Vaig haver de moderar una tertúlia amb l’astrofísic Guillem Anglada i no ho vaig pensar dues vegades: vaig sol·licitar que el planetari es convertís en set de rodatge. Després de la jubilació de ZKP2, i els seus successors, ara regna l’última generació: el Definity3D4K. Vaig intercanviar impressions amb Willy Valentín, el tècnic de sala. Aviat vam congeniar i, igual com els que juguen amb trens elèctrics o avions teledirigits, vam aprofitar els minuts previs a la filmació per simular un vol rasant per Mart, travessar els anells de Saturn i allunyar-nos de la Via Làctia.

Allà, des del centre de control, envoltats de pantalles i teclats era com agafar els comandaments de l’USS Enterprise, el Falcó Mil·lenari o, sobretot, la mítica nau de Carl Sagan. D’aquesta guisa ens va descobrir Sonia Garcinuño; rememorant els 80 amb la sèrie ‘Cosmos’. Vaig trucar al Jordi. Ens ho devem: el Willy, la Sonia, ell i jo –amb la música de Vangelis (primera part de ‘Heaven to hell’, tercer moviment)– hem de programar un viatge des del planetari fins als confins de l’Univers. Escapar-se dels nous homes grisos per aprendre del savi missatge de les estrelles.