¿Què volia dir amb el seu llibre?

Evidentment, la generació de Dylan va créixer marcada per la idea que el planeta Terra podria patir una apagada, de Guerra Freda a Guerra Nuclear en un clic. A més, ‘A Hard Rain’s Gonna Fall’ va sortir en els mesos de la Crisi dels Míssils de Cuba. I, tot i així, Dylan insisteix en aquesta mateixa entrevista: «No soc un ‘topical singer’». Això és: no soc un cantautor temàtic, les meves cançons no van sobre temes específics que podrien sortir en el telenotícies del mateix dia del concert.

Ara que Dylan compleix anys, se m’ocorre que, en vista de recents polèmiques i del funcionament del nostre mercat editorial i musical, el seu consell és vàlid. Apostar per la polisèmia del que s’escriu i no negar-nos la possibilitat d’interpretar-ho de diverses maneres. De vegades, com cantaven Astrud, el cementiri de São Paulo no és una metàfora, sinó un cementiri que tenen a São Paulo. Però de vegades, sí. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més o menys d’això parlava Antonio J. Rodríguez en el seu Twitter l’altre dia, quan analitzava de quina manera la indústria editorial ven els llibres en funció del tema candent que toquin. En aquest sentit, els escriptors, per exemple, seran cridats després per explicar, de manera més concisa i didàctica (llimant qualsevol complexitat), què opinen sobre això o allò altre. El llibre passa llavors a ser un ‘souvenir’ d’aquesta idea (o d’aquest nou personatge, marca, opinant). 

Això no és una crítica ni a qui publica les notícies ni a qui escriu els llibres, sinó un lament sense melodrama sobre el que es perd pel camí i el que es perd qui els llegeix. Al cap i a la fi, com deia un premi Nobel jueu (i no parlo de Dylan, sinó de Saul Bellow): «Un novel·lista no construeix un gratacel només per amagar un ratolí a sota».