Immigració: ni necessitat ni bonisme

Però si bé està que es destaquin els problemes que planteja la transició demogràfica, les solucions que s’apunten tenen preocupants arestes. Bàsicament, tot i que no de forma única, procedeixen del recurs a la immigració: uns 190.000 immigrants nets per any, des d’ara fins el 2050, afegint-hi prop de 6 milions de nascuts a l’estranger que, certament, evitarien la caiguda de la població que podria tenir lloc. No estic, en absolut, en contra de la immigració: ha de ser part important de la solució als nostres problemes demogràfics. De fet, fa ja uns anys, vaig publicar un volum (‘España 2020, un mestizaje inevitable’, 2005) en què destacava la seva contribució al nostre benestar: en els anys 1997-2007, prop del 40% del creixement del PIB es pot assignar a la participació de la immigració. Després de la crisi financera, a partir del 2014 va tornar a prendre impuls i, a mesura que el creixement s’assentava, més pes adquiria: en 2018-19, prop del 90% dels nous llocs de treball a Catalunya van ser ocupats per nascuts a l’estranger i, al conjunt de l’Estat, un molt elevat 60-70%. En tot cas, és inqüestionable el positiu paper dels immigrants en el creixement i el benestar del país. Aquesta, per mi, no és la qüestió.

El debat s’ha de centrar a ponderar adequadament costos econòmics particulars i beneficis generals. Massa sovint es contempla la immigració, únicament, com un regal per al país de destinació: una mà d’obra que, de cop, apareix formada i disposada a treballar, amb costos sanitaris molt baixos donada l’edat i una llarga carrera laboral davant. I, tot i que és cert, no se solen destacar els costos que, com a societat avançada, hauríem d’abordar per aconseguir una integració adequada, que no hipotequi el futur social del país, com ja s’ha vist en certs llocs de França o la Gran Bretanya, per exemple. 

Però, en el camp de les polítiques immigratòries, les d’integració brillen per la seva absència. Jo només recordo el Pla de Barris del tripartit català, un lloable intent d’inversió pública en àrees de particular intensitat immigratòria, destinat a mitigar els negatius efectes de l’arribada de contingents molt nombrosos. Perquè els costos existeixen, en particular en barris perifèrics de les grans ciutats, en municipis pròxims a aquestes, a les seves escoles, en la sanitat, en els preus de la vivenda o del lloguer, o en els salaris d’aquells segments del mercat de treball en què competeixen els nouvinguts. En cert sentit, pot afirmar-se que els beneficis econòmics de la immigració són generals, però que els costos són molt específics, i els pateixen, en particular, només determinats col·lectius de rendes baixes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Immigració? Per descomptat que sí. Però els greus problemes demogràfics del país no poden resoldre’s fonamentalment amb aquesta mesura. Mentrestant, caldrà ampliar el catàleg de les disponibles i socialment desitjables: augment de la presència femenina en el mercat de treball, increment en l’edat legal de jubilació, avançament de la productivitat o recuperació de la natalitat. I, pel que fa a aquesta última, i a la primera, difícilment millorarà si continuem amb la inexistent política de suport a la família (conciliació, escoles bressol, fons directes, beques...).

La immigració és una solució parcial que, a més, té costos. Tractant-se del futur del país, no podem apostar-ho tot a la necessària importació de mà d’obra al preu que sigui, ni al bonisme de certes polítiques, que no avaluen els seus costos socials i econòmics. ¿Immigració? Benvinguda sigui. Però amb una política global que mereixi aquest nom.