La vida dels altres

En els últims dies m'he sentit sovint com aquell que, des del llindar de la porta, amb els peus clavats sobre l'estora, treu el cap a la vida dels altres. La necessitat de sentir-se útil davant l'aflicció d'un amic, la sensació d'impotència i el sentiment de tristesa profunda davant el naufragi de tantes vides, el rebuig a la ràbia que prové de la ràbia dels altres... com gestionar la pròpia vida des de l'empatia, la implicació i el respecte?

Prou sé que no podem viure les vides dels altres. A penes podem amb la nostra, perquè del que som i fem, no sabria dir quin percentatge de sobirania tenim o som capaços d'exercir. El pes de l'herència, de la rutina, l'escàs marge que deixa el poder omnipresent del capitalisme amb els seus múltiples tentacles: la comercialització de béns, serveis i temps... les xarxes de sistemes informàtics que pretenen tenir tota la nostra vida encriptada. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També a vegades he volgut viure la vida dels altres per compartir la seva felicitat. He dit fins i tot que em feia més feliç la seva felicitat que la meva. I entenc que això també és un error. Llegeixo que ha mort Enric Molina, el sensesostre que vam conèixer al teatre i el cinema. Ens semblava haver viscut una mica la seva vida, però només els seus companys d'Arrels el van poder conèixer i estimar de debò. Els que jutgen, critiquen, envegen sense preguntar, sense intentar posar-se a la pell de l’altre potser no estan a gust amb la pròpia pell. Quina vida volen viure els feminicides?

Aquesta setmana Pere Aragonès assumeix l'enorme responsabilitat de ser el 132è president de la Generalitat en un moment delicadíssim pel país, però haurà de viure la seva presidència, no podrà viure ni la del president Torra ni la del president Puigdemont. Pensar per un mateix, assumint el passat però prenent les pròpies decisions i en clau de futur és complex. No podem viure la vida dels altres. Tenim, això sí, l'obligació moral i social de millorar-la. Ja sigui a Samos, Gaza, Ceuta, Colòmbia o Barcelona.