Hegemonies mínimes

Però això de Catalunya és encara més sofisticat. Entre els independentistes hi ha una hegemonia mínima d’ERC sobre Junts. Aquests últims la consideren circumstancial, per la divisió dels expujolistes en diverses llistes de les últimes eleccions. Tot i que governaran junts, els dos socis competeixen descarnadament entre si, necessitats tots dos de desprestigiar l’altre per quan torni a les urnes. Però dins de Junts hi ha, així mateix, dos bàndols separats per una altra hegemonia mínima, la que proporciona a uns que el seu gestor Jordi Sànchez estigui aquí manejant el partit des de la immediatesa, mentre l’altre referent, Puigdemont, que és lluny, cada vegada sembla més una icona cansada i amb poder decreixent,sobre les coses concretes de l’agitada vida del seu moviment nacional.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Aquest panorama de fragilitats i continus punyals rondant l’esquena va acompanyat d’uns sobreentesos que no aconseguim entendre i de paraules que no volen dir el que signifiquen al peu de la lletra. Quan alguns diuen que reclamen l’«amnistia o res més» s’ha de traduir per un «si no hi ha més remei s’acceptaran els indults» que ells asseguren menysprear. Quan exigeixen «la independència innegociable» no ignoren que, deixant de banda una revolució ara impensable, en el millor dels casos tindrem una lenta evolució del sistema autonòmic cap a un model més nítidament federal. Quan diuen que dins de dos o quatre anys tot estarà preparat per a la celebració d’un referèndum saben que, amb els contextos nacionals i internacionals que hi ha actualment, aquest referèndum és difícil que arribi, i que si se celebra no serà com el que ara suggereixen que podria ser. Quan al·ludeixen, en fi, que aniran «a totes» no ignoren que, vistos els precedents, es pot assegurar que aquí gairebé ningú està disposat a arriscar res personal. 

Aquest és l’escenari en què necessitem que Pedro Sánchez i Pere Aragonès sàpiguen ser hàbils i estableixin certa complicitat de fons, perquè han de conduir la vida quotidiana de la gent. Ens apressa encara el problema sanitari, vivim una caiguda econòmica i creix un tremend horitzó laboral. La pastanaga dels fons europeus oculta que són per a finalitats més específiques del que ens insinuen els nostres polítics. Davant això, donar prioritat a agitar les banderes d’Espanya o de les Catalunyes possibles no sembla conduir enlloc.