El meu regne per un cavall (o unes sandàlies còmodes)

«Els peus de la meva àvia van ser embenats quan ella tenia dos anys». Així comença el llibre ‘Cignes salvatges’, de Jung Chang. Explica com la seva besàvia, que també havia dut els peus embenats, els hi va embolicar amb una cinta de tela de sis metres de longitud, doblegar els dits del peu i trencar els ossos amb una pedra grossa per aixafar l’arc. El dolorosíssim procés durava anys i les benes hi havien de ser dia i nit, perquè els peus es resistien i maldaven per recuperar la seva forma natural quan se sentien alliberats. Ja d’adultes, les dones podien retirar-se les benes durant la nit. No era un espectacle agradable, tampoc. Els homes rarament veien uns peus sense embolcall, perquè solien presentar trossos pestilents de carn morta. Feien mal els ossos fracturats i també les ungles dels dits doblegats, encarnant-se contra la planta. La germana petita de l’àvia de Chang, nascuda el 1917, ja no va haver de passar per aquí. Per sort per a ella i per a totes les dones coetànies i posteriors, aquesta tortura i condició ‘sine qua non’ perquè una noia es casés havia caigut en desús.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Aquest fragment em va passar pel cap el dia que vaig estrenar unes sandàlies per anar a dinar amb uns amics. De casa al metro i del metro al restaurant vaig caminar (ho he comptat) 690 metres. Poc més de mil passos. Vaig arribar tard perquè a mig camí entre el metro i el restaurant ja no podia caminar bé, arrossegava els peus i cada tram era una conquesta. Les sandàlies m’havien fet quatre nafres meteòriques. No anava lenta perquè fos lluny, anava lenta perquè el confort d’aquelles sandàlies (que no eren gens barates) havia sigut una de les últimes prioritats a l’hora de dissenyar-les. No crec que els usuaris de calçat masculí es trobin sovint en aquestes situacions, però els peus de les dones encara són vistos parcialment com a objecte, i no com a part fonamental i funcional d’un subjecte.

I si les sabates incòmodes fossin un cas aïllat (recordaré fins al dia que jo mori el dependent que em va preguntar si el meu xicot era baixet quan li vaig demanar una sandàlia plana) no m’encendria tant, però si voleu parlem de pantalons estrets i sense butxaques funcionals, biquinis per a nenes de quatre anys, biquinis amb farcit per a nenes de vuit, roba sexualitzada per a nenes en general. Ara ve l’estiu, en serà època.