Tornar a governar

Els sectors més dinàmics i emprenedors del món econòmic, social, cultural, científic i tecnològic tenen fam de polítiques, d’un Govern que prengui decisions, que construeixi aliances i col·laboracions per encarar els enormes desafiaments i problemes que hem d’afrontar. 

Hem escoltat aquests dies moltes i plurals veus de la societat civil organitzada reclamant un govern i evitar la repetició electoral. Justament a favor del president Aragonès juguen les comparacions amb l’etapa del president Torra, que marcada per les dramàtiques i excepcionals circumstàncies de la tardor del 2017, va patir, des del primer moment, un clima de permanent interinitat, agreujada des del moment que el president Torra va donar per acabada la legislatura, a finals de gener del 2020 i acompanyada per una retòrica legitimista, però impotent, dels primers mesos d’aquell Govern on s’esperava el «momentum», que mai va ser, però que allunyaven en la prioritat de l’acció política el governar el país. 

La tonteria d’afirmar que l’autogovern guanyat a pols pel catalanisme durant aquests últims 40 anys era un problema per avançar cap a la independència aprofundia en la idea que governar i governar bé no eren les prioritats polítiques d’aquell executiu. No sembla que aquesta idea marqui l’agenda del president Aragonès. Al contrari. Amb els límits competencials i financers que té la Generalitat sembla que hi ha ganes de demostrar que la millor manera de sumar més catalans a la causa de la independència és autogovernar-nos més i millor. I és que no és de cap manera incompatible governar bé amb la denúncia sistemàtica i amb fermesa dels límits de l’autogovern i els greuges i insuficiències fiscals que patim.

És molt obvi que la prioritat del Govern haurà de ser la recuperació econòmica, en el context post-Covid i en un moment de profundes transformacions de tot ordre que estan definint aquest temps històric com un veritable canvi d’època. Les disrupcions tecnològiques acumulatives i successives, l’emergència climàtica, els nous escenaris geopolítics, l’envelliment de la societat, les noves tendències de consum i les noves preguntes al voltant de les identitats personals conformen aquest paisatge. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els governs han assumit un rol més actiu i determinant en el destí de les economies. Les idees de l’economista Mariana Mazzucato, a favor d’un estat més emprenedor i de models de col·laboració pública-privada més orientats a crear valor i resoldre problemes han guanyat pes. Però com diu la mateixa Mazzucato, no es pot tenir mandra en la creació de riquesa. I és que la urgència social que patim necessitarà, és clar que sí, redistribució, però si no som capaços de crear riquesa molt poc podrem distribuir.

Ara bé, serà la gestió del conflicte polític el que acabarà marcant de manera inevitable la legislatura. Ningú es pot enganyar. La línia pragmàtica del diàleg i la voluntat d’acordar, que molts hem reclamat, és aquella que sembla que a la pràctica s’estigui imposant. És també una bona notícia. Però aquí les responsabilitats són compartides amb el Govern de Pedro Sánchez. I fins a ara, i més enllà del «tarannà», pocs avenços concrets que avalin el realisme dels republicans s’han complert. La pedra de toc són els indults als presos polítics. Amb els indults ni molts menys haurem resolt res, però a més d’alleugerir el sofriments dels presos i les seves famílies, també començarem el lent camí cap a la recuperació de la confiança política, imprescindible per buscar una sortida al conflicte. Hi haurà tempesta, però ens en sortirem.