Substància de la democràcia
Passió, mort i resurrecció dels drets humans
El seu reconeixement, protecció i garantia han de quedar més aquí i més enllà dels estats: aquest és l’ensenyament de les refugiades i apàtrides
Són moltes les situacions en què algú pot dir, i amb raó, «no hi ha dret». Aquestes situacions tenen en comú el sofriment humà. No es pot parlar dels drets sense dir el sofriment dels éssers humans, que és una pandèmia i té molts noms.
Alguns redueixen la vida humana a ‘nudavida’ sense que sigui l’ésser humà no ja amo, sinó ni tan sols usufructuari de la pròpia vida. Descriuen vides malgastades o part de la cultura del descart i de l’economia que mata. Els drets no poden ser indiferents a la desciudadanització i el precariat, a aquells per qui no val la pena plorar, convertits en negres tinguin el color de pell que tinguin, que arriben a menysprear-se a si mateixos. El neoliberalisme ha convertit la raó dels drets en raó indolent que a uns els fa inhumans mentre que a d’altres els fa infrahumans, que reprodueix una necropolítica, un poder que té la capacitat de decidir qui pot viure i qui ha de morir.
Els drets humans van ser proclamats universals i inherents a tota persona. En teoria, es van basar en una radical igualtat compartida: tots som humans. Però el que sembla indiscutible és que la seva distribució no és universal. Els drets humans no són universals. En realitat, plantejar-se la qüestió de la universalitat dels drets ja és una qüestió cultural occidental. Els drets humans moderns són occidentals però també són colonials, imperialistes en el terreny cultural, i han forçat el desaprofitament de l’experiència. Han sigut «epistemicides», com escriu Boaventura de Sousa Santos. En el món dels drets hi ha subjacent la modernitat amb estructura caníbal, descrita per Achille Mbembe. La idea dominant dels drets humans ha devorat les altres maneres de la justícia i els drets d’altres llocs del planeta.
Si els drets humans no són universals, és que resguarden i protegeixen només alguns éssers humans i no tots. Llavors s’han de «despensar» radicalment. «Despensar» el dret és assumir que allò altre no estatal també és dret. L’alternativa a l’Estat com a subjecte creador i garant dels drets és present el 1950. Hannah Arendt va escriure que l’antisemitisme, l’imperialisme i el totalitarisme van demostrar que la dignitat necessitava una nova salvaguarda que només podia ser trobada en un nou principi polític.
El menyspreu pels drets i el tracte als éssers humans com a superflus va començar quan milions d’éssers humans van ser deixats sense Estat i se’ls va negar el dret a tenir drets. L’apatrídia era equivalent a la pèrdua dels drets. Els apàtrides eren privats no només dels seus drets de ciutadania, sinó privats de drets humans. El de les persones refugiades i apàtrides és el fracàs dels drets humans.
Els drets s’han d’independitzar dels estats. El seu reconeixement, protecció i garantia han de quedar més aquí i més enllà dels estats: aquest és l’ensenyament de les refugiades i apàtrides. Els drets humans han de ser cosmopolites, perquè corresponen a interessos i expectatives de tots els humans. Els drets cosmopolites són diferents dels drets universals. El cosmopolitisme parla de ciutadania al món. La universalitat parla d’imposició sobretot. No han de continuar afirmant-se universals perquè s’apliquin sobre tots els éssers humans, sinó que han de ser cosmopolites perquè els humans ens hi veiem inclosos.
Notícies relacionadesEls drets són la substància de la democràcia. La forma de la democràcia (republicana, constitucionalista, presidencialista, federal...) es funda sobre el poder de la majoria. Els drets, no. Sense drets humans no hi ha democràcia.
El desafiament per a aquests drets humans està a prendre seriosament els sabers de les diverses parts del món, començant per les refugiades. El projecte pot sonar més aviat il·lús. Però, com va apuntar Sartre, «les idees, abans de materialitzar-se, tenen una estranya semblança amb la utopia».
