Desigualtat vacunal per abisme digital

Fa temps que insistim que la inclusió digital és important perquè la desconnexió penalitza les persones més vulnerables. Confiar en l’autogestió digital per demanar cita, tot i que es concebi com una via còmoda, eficient i accessible, és una decisió que exclou i discrimina determinats codis postals. Les desigualtats poques vegades passen de forma aïllada, més aviat s’entrecreuen, es retroalimenten, interseccionen. Per això la desconnexió digital és més prevalent en aquells barris on els cossos estan més exposats al contagi. Imaginem algú de l’àrea del Raval Sud (la zona amb menor ràtio de vacunacions) que, durant el confinament, no va poder quedar-se a casa i teletreballar, per continuar mantenint un sou precari amb el qual pagar l’habitació on s’allotja la família sencera. Segons dades del febrer de la mateixa ASPB, els dos mapes de vulnerabilitat –risc d’exposició i bretxa vacunal– se solapen. La conseqüència és que les persones més precàries i més exposades, si arriben a vacunar-se, ho faran les últimes.

 La bona notícia és que, en aquest cas, hi hagi dades per fer seguiment en viu i que ens donen informació immediata i que permeten actuar. Les mateixes dades revelen que en els grups d’edats avançades les diferències entre barris existeixen, però amb marges més estrets. El desplegament de contactes telefònics ha suposat un esforç intensiu amb conseqüències més equitatives. El problema ve quan els recursos necessaris per fer-ho d’aquesta manera són limitats i cal prioritzar.

Podem considerar que els 25 punts de recolzament que s’acaben d’instal·lar suposen una mesura correctiva necessària. Poder acostar-se a un lloc on demanar ajuda, aconseguir la cita o per dissipar dubtes i pors és fonamental per arribar on no arriben els recursos, els coneixements ni les condicions sociodemogràfiques. Llàstima que no es pensés així des de l’inici.

El problema de confiar purament en el digital no és només tècnic, sinó que en cada realitat impacta de forma diferent i sovint amplifica injustícies. Un altre exemple d’exclusió digital financera és la retirada de llibretes físiques. Una decisió presa des de criteris d’eficiència i rendiment, que es justifica per una confiança excessiva que la clientela utilitzarà la banca ‘online’ per conèixer l’estat dels seus comptes o realitzar tràmits senzills. La realitat és molt més angulosa: abandonar la llibreta per obligació deixa les persones grans, per citar un perfil concret, en dues alternatives: o espavilar per aprendre o esperar que el dinar familiar del cap de setmana algú més hàbil digitalment li llanci un cable. Cap de les opcions és universal i, a més, la segona mina l’autonomia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tornem a la qüestió vacunal: tenir dades és important per monitoritzar progressos i detectar retards. Desenvolupar estratègies per escurçar distàncies entre barris és necessari, una vegada s’ha detectat el problema. Ens falta comprendre que, a data d’avui i per un temps encara, qualsevol estratègia digital inclusiva requereix alternatives analògiques i vies de recolzament que permetin acompanyament de rostre humà. Si ens creiem que «més val prevenir que curar», ¿per què en lloc de dissenyar mesures realment accessibles i universals despleguem correccions a mig camí? Aquest enfocament és més condescendent que inclusiu, perquè va alineat amb mesures especials per atendre col·lectius fràgils. La mirada inclusiva hauria de parlar d’abisme digital en lloc de bretxa. No som davant una esquerda que separa el que abans anava unit. Més aviat ens acosta al buit del que sempre ha sigut desigual.