Generacions
La incògnita X
No és freqüent retrobar-se només amb els de la mateixa quinta, com en una estranya festa de reunió d’aquest curs que mai vam compartir
Ja toca, s’han obert les cites per a la vacunació de menors de 50, i ha volgut la casualitat que la meva sigui el dia en què ingresso als 48. Malgrat l’alegria i les ganes de vacunar-me, una part de mi, la que dona massa voltes a les coses, o potser la més frívola, té un pensament recurrent i absurd, que és que no sé com em vestiré. Pot ser que hi hagi poca permeabilitat generacional, pot ser que sí que exercim un tap sobre els joves –un altre dia parlarem de l’atur en majors de 55–, però el cert és que no és freqüent retrobar-se només amb els de la mateixa quinta, com en una estranya festa de reunió d’aquest curs que mai vam compartir.
¿Com seran els que es vacunin amb mi? ¿Com els haurà tractat el temps? ¿Hauran envellit amb més o menys gràcia (tot i que una cregui cada vegada més, com Kate Winslet, que les dones tenim els cossos que tenim i a qui li molesti mala sort)? No sé si els meus eventuals companys de cua han aconseguit allò a què aspiraven quan fa tot just deu anys –deu anys al nostre cap– encara anàvem a la uni, o, quan en fa «quinze» vam acabar EGB, perquè hi ha un punt a la vida de cada persona, sovint relacionat amb una mort o un naixement pròxims, en què els dies semblen encarrilar-se irreversiblement. Tot i que sempre hi ha qui dona sorpreses tardanes, i les crisis de la mitjana edat no siguin només un clixé...
Comença, doncs, la vacunació del que es va anomenar Generació X, etiqueta dels que sabem on estàvem quan va morir Kurt Cobain. Segons els estudis de màrqueting, som addictes a la nostàlgia, si bé la nostra cohort mira poc enrere per estudiar si teníem alguna cosa en comú, més enllà de l’any de naixement. I així ens va, ara que ja no som joves i potser mai vam estar tan àmpliament preparats. Potser sí que és cert que, malgrat hipoteques i feines i famílies, som una mica més Peter Pan: mentre pressento si els meus coetanis tindran existències més estables que la meva i amb una direcció més definida i clara, potser ells pensaran dels altres el mateix. ¿S’hauran acostumat ja a ser adults? Jo, com cantava El último de la fila, encara no ho he aconseguit.
