Migas de veritat

L’altre dia la meva mare va fer migas. Amb les seves rostes, el seu bitxo, la seva sardina embarrilada i amb mel. ¡La que es forma sempre que ho explico! Que quina exquisitat, que això és un plat de luxe... Doncs no. És un menjar humil. Un plat que menjaven els pastors per omplir l’estómac i emplenar-lo de greix i així no embalbir-se mentre guardaven les borregues. Així les menjava el meu avi i també el meu pare. Sense tants adorns perquè quan ell era una criatura no n’hi havia per a tant. Em passa el mateix amb els ous ferrats, que són les patates de pobre de tota la vida. Explico això perquè en alguns restaurants ens ofereixen aquests plats com si fossin menges exòtiques, esnobs i exclusives. Quan ha sigut la gastronomia dels qui van haver de deixar el món rural i amuntegar-se a les grans ciutats. L’agost era aquell mes somiat, quan tancaven les fàbriques. Es ‘plegava’ un divendres i la mateixa matinada de dissabte sortíem, per evitar la calor i arribar a l’hora de dinar a casa de la meva àvia que ens esperava amb un ajoblanco fresquet. L’havia fet per als seus fills estimats, aquests que se’n van anar perquè a la seva terra no hi havia futur. Jo he viscut el millor d’aquest lloc, uns estius únics.

Ara sé que he sigut rica. En aquells moments els que passàvem l’estiu al poble érem els pobres, perquè els adinerats se n’anaven a la platja, als hotels. Ara veig que el món rural està idealitzat. Alguns per ignorància ho veuen com a una cosa moderna i guai. D’altres perquè no han viscut la seva duresa, ja que són amos de finques on viuen d’organitzar festes i esdeveniments i de l’aspror del camp en saben poc. Des de fora es veu idíl·lic. Des de la seva gastronomia fins als seus estris, com aquests plats escantellats als quals anomenen ‘vintage’. O aquestes gerres que la meva mare sostenia al maluc i que pesaven més d’una rova. La paraula ‘rova’, que és una unitat de pes, és un vocable que ja existia. No hem descobert res. Només que ara les fotos són més boniques i més bucòliques gràcies a uns filtres que maquillen la rudesa de la terra. Si volem que la gent torni a omplir aquesta Espanya buidada cal invertir recursos i ser realistes. No vull veure la terra que tant estimo com un lloc exòtic on ara es casen i es fan fotos els que tenen diners. Perquè la riquesa és una altra cosa.