Mort d’un traductor

‘El hombre que confundió a su mujer con un sombrero’ és un dels llibres més ben titulats que hi ha a la meva biblioteca i va ser el motiu que el comprés sent una adolescent, ja que llavors ni tan sols sabia qui era el seu autor, Oliver Sacks. Aquest va ser el ganxo, però el llibre em va encantar, per això em ve sempre al cap quan llegeixo títols i titulars que busquen el clic i només el clic, ja que atraure el lector sempre ha sigut un objectiu i es pot aconseguir sense mentir i sense perdre la dignitat.

Aquest títol de Sacks està agafat d’un dels historials mèdics que recullen les pàgines firmades pel neuròleg mort el 2015. El seu pacient era un músic amb agnòsia, una incapacitat del cervell per assimilar estímuls sensorials. En el seu cas, una de tipus visual que li impedia interpretar correctament el que veia: per això podia descriure els detalls d’una fotografia però no el conjunt del que mostrava; confonia el seu peu amb la seva sabata o agafava el cap de la seva dona per posar-se-la creient que era un barret.

Fa dos anys, em vaig donar el gust d’entrevistar per a ‘Vanity Fair’ la ‘culpable’ d’aquest títol: Mary Kay Wilmers, editora d’Oliver Sacks i propietària de la ‘London Review of Books’, on es va publicar per primera vegada aquest historial mèdic que donaria lloc a un llibre que va acabar sent un supervendes a mig món. 

Tota aquesta història va tornar a la meva vida fa uns dies.

Era dissabte, gairebé diumenge. El Festival de Flamenc que organitza el Centre Cultural Antonio Machado a la localitat d’Esch-sud-Alzette em va portar fins a Luxemburg, i fins al cotxe de l’Edel, una desconeguda amb qui vaig descobrir que teníem en comú un amic i una ciutat, Barcelona, on ella havia tornat feia un mes per enterrar el seu pare. «És traductor», va dir en present i va cridar la meva atenció. «¿Com es diu el teu pare?», li vaig preguntar en el mateix temps verbal que ella va fer servir i al replicar «José Manuel Álvarez-Flórez» va començar el meu insomni.

A l’arribar a l’habitació vaig fer dues coses: buscar obituaris i intentar recordar quantes traduccions d’Álvarez-Flórez tinc a casa. Del primer, res. Del segon, sabia que moltes, però no vaig imaginar que tantes. Hi ha ‘El hombre que confundió a su mujer con un sombrero’, per descomptat, que va traduir per a l’editor Mario Muchnik tot i que després va entrar en el catàleg d’Anagrama, segell per al qual va traduir un altre dels llibres que de xavala jo vaig comprar, com el de Sacks, atreta pel títol: ‘La conjura de los necios’, de John Kennedy Toole.

L’hi vaig explicar a l’Edel l’endemà i així vaig saber que va ser ella que va passar el llibre de Sacks a màquina per al seu pare, el nom del qual és un dels que més vegades apareix a la meva biblioteca anglosaxona al costat del de Salvador Oliva, per exemple, delicat i conscienciós traductor al català de William Shakespeare.

No vaig conèixer mai el José Manuel, però per ell vaig poder llegir Scott Fitzgerald, John Steinbeck, Edgar Allan Poe o William Faulkner ja que quan vaig ser adolescent no només era pobra la meva cartera, també el meu anglès. Conèixer William S. Burroughs, Truman Capote o Tom Wolfe en edició de butxaca i en espanyol va ser un salt com a lectora que no hauria pogut fer sense el pare de l’Edel. 

El catàleg d’Álvarez-Flórez conté més de 300 títols segons diu l’arxiu de l’ISBN i inclou molts noms que ens han acostat a la literatura anglosaxona: Anthony Burgess, Saul Bellow, Sinclair Lewis... Alguns dels seus treballs els va fer a quatre mans amb la seva parella: Ángela Pérez, també traductora i avui la seva viuda, amb qui va traslladar a l’espanyol ‘El país del dragón’, obra petitona i rotunda de Tennessee Williams i alguns títols de Stephen King.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Es valora poc el treball de qui tradueix. Per això em deia un professor de la matèria que cap dels seus alumnes podrà viure de la traducció literària tret que l’alterni amb la traducció d’instruccions per programar comandaments a distància. De vegades aquesta estima no la té ni el segell editorial que demana els seus serveis i els paga malament, o mai o fan l’encàrrec sense contracte, deixant sense drets d’autor el traductor. 

Em sembla que també això és confondre el traductor amb un barret: veure en ell només el peatge, no el pont que representa i que et transporta a un món que no és el teu, on es parla un idioma que no coneixes. Ens passa també a les lectores i periodistes al no fixar-nos o no anomenar-los ni en un breu. Per pal·liar-ho una mica, vaig començar aquest article i vaig ajuntar els títols que tinc (i també li pertanyen) amb José Manuel Álvarez-Flórez: 43, un petit altar per al pare de l’Edel.