ARTICLE DEL DIRECTOR
Als espanyols
Espanya com a Estat és més fort que cert nacionalisme que pretén defensar-lo, per això es pot permetre atorgar aquests indults
Espanya és un Estat més fort que la retòrica de cert nacionalisme que el vol defensar. Espanya està a punt de trencar-se sempre que el Partit Popular no ocupa la Moncloa. Es tracta d’un discurs vacu que intenta enardir una part de la població i de fer passar per raons d’Estat el que són legítimes raons partidistes. El mètode es va inventar en el cas dels GAL –en el qual sobraven raons–, però s’aplica una vegada i una altra en situacions en res comparables, com l’aprovació de l’Estatut català o el rescat de l’economia espanyola. El que no beneeix el PP, és directament antiespanyol, quan no il·legal. Aquest biaix s’ha intensificat des que als populars els ha sortit competència en aquest eix de la captació de vots, primer de la mà de Ciutadans i ara de Vox. Aquesta operació ha sigut intel·lectualment nodrida per una apropiació partidista de la Constitució, amb una determinada lectura d’aquesta, i de l’intent d’apropiar-se també de la monarquia.
Davant aquests intents, el centreesquerra espanyol ha sigut fins ara incapaç de construir un nacionalisme alternatiu, menys partidista i més inclusiu. Alguns dels barons del PSOE han preferit alinear-se amb el discurs del PP, per guanyar comoditat intel·lectual i electoral, abans que arriscar-se a ser radicalment diferents alhora que radicalment espanyols. Tampoc en el PP les veus alternatives s’han obert pas. Com passa sovint en el nacionalisme català, la por de ser acusats de traïdors és superior a la racionalitat. D’aquest còctel sorgeixen alguns autèntics frankensteins jurídics, com el recurs contra articles de l’Estatut del 2006, una vegada ratificat, que continuen vigents en els seus homònims d’Andalusia o del País Valencià. I sorgeix també el quietisme de Mariano Rajoy durant els esdeveniments de Catalunya el 2017 que van corregir, amb diferent perícia, les Forces de Seguretat de l’Estat (sense saber a les ordres de qui), la Corona (alarmada per la falta d’informació fiable de l’abast real del desafiament després del fiasco de les urnes) i el Tribunal Suprem (tractant un assumpte penalment que mai hauria d’haver desbordat el marc polític). Després, un mes després, va arribar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Aquesta retòrica nacionalista que veu en l’Estat una debilitat que no és tal, mira ara d’embridar el Govern de Pedro Sánchez negant-li la capacitat d’exercir una facultat que forma part de l’ordenament constitucional: l’indult, en les condicions que siguin legalment exigibles, dels condemnats en el judici per l’1-O. Es demanen en aquest cas coses que no s’han demanat en d’altres, com el penediment, i s’al·leguen termes jurídicament indeterminats com l’autoindult. Segons l’última enquesta, el 61% dels espanyols estarien en contra d’aquests indults. ¿Algú va preguntar pel d’Alfredo Sáenz o el d’Alfonso Armada? No. I era just no fer-ho. L’indult és una mesura de gràcia, una mesura política que els espanyols jutjaran per la seva eficàcia i que el Govern esgrimeix en nom de l’interès públic. Oposin-se als indults que vulguin, però no ho facin debilitant un Estat que té prou força per poder-se’ls permetre.
