¿Existeixen (veritables) patriotes espanyols?

Per descomptat, tot té la seva contrapartida. Primer, és cert que els indults no agraden en general als votants del PSOE (fora de Catalunya), però molt pocs, si algun, decidiran el seu vot per aquest assumpte. Més encara perquè queda molt perquè les urnes s’obrin. Entre les actuals inquietuds dels espanyols, els indults ocupen, crec, un lloc discret. En segon lloc, l’ofensiva propagandística deixa fora de joc els populars catalans, que, una vegada més, es converteixen en víctimes de l’estratègia dissenyada des del madrileny carrer Génova. Hauria de saber Casado que guanyar sense Catalunya –on, malgrat ser el lloc en què es va produir el suposat «cop d’Estat», una àmplia majoria de ciutadans recolza els indults– és no impossible però sí complicadíssim. Finalment, el PP torna a deixar-se arrossegar per Vox. Un error polític a més d’un disbarat moral. Com més s’acosti a Vox, més dependrà dels d’Abascal per, algun dia, arribar a la Moncloa. D’altra banda, i com se sap, davant la disjuntiva, l’elector prefereix sempre l’original a la còpia. Vox és qui més guanya excitant les baixes passions. No veig clars els beneficis que, d’aquest negoci, en pugui treure el PP.

Vox i el PP tenen clar que tot val per acabar amb l’independentisme, pas previ a la recentralització i a la dissolució de la identitat nacional catalana. Que justament els seus atacs hagin convertit l’independentisme en el gegant que és avui a Catalunya els porta a l’expectativa. L’antipolítica és això: la insomne recerca de la derrota i la humiliació de l’adversari, mai l’acord o el pacte. Tot i que sigui greu el problema i es danyi la pàtria a la que s’assegura estimar.

Així és que quan Sánchez declara, inspirant-se en l’Eclesiastès, que «hi ha un temps per al càstig i un temps per a la concòrdia», l’atac del PP consisteix a repetir, una i mil vegades, que el que busca és mantenir-se al poder: «¡‘vendepatrias’!». Per cert, l’acusació que també es pot veure a l’informe sobre els indults del Tribunal Suprem, abusa una vegada més de les seves funcions. (Nota bene: un dels més greus problemes d’Espanya és l’agre desafiament de la cúpula judicial al Govern).

Els socialistes –la part que no comparteix el somni imperial de la dreta espanyola– simplement, no tenen un pla per a Catalunya. Parlen dels indults en termes de «pacificació i concòrdia», com si fossin principi i final, alfa i omega, és a dir, continuen limitant-se al dit, que és en el que es fixa el neci quan el savi assenyala la lluna. 

Notícies relacionades

L’amor entre Junts i el PP, un impossible

Les paraules i el món

Més enllà dels indults, només hi ha el buit, el PSOE manca d’una proposta per als catalans. Com Rajoy, sembla que Sánchez ha arribat a la conclusió que –donada la complexitat i magnitud del repte– el millor és fer el menys possible. Buscar «conviure» i intentar apaivagar i reduir l’independentisme. Cronificar. Pedro Sánchez no té un pla perquè no s’atreveix a tenir-lo. Li falta valentia, sentit d’Estat –l’estadista és el que pensa en les pròximes generacions (Bismarck)– i veritable patriotisme.

Si tinguessin una proposta als socialistes els seria molt més fàcil defensar els indults, amb força i convicció. No com si fossin una crema per calmar les irritacions de la pell i proporcionar un immediat benestar, sinó amb arguments ancorats en un relat potent i constructiu. Podrien prometre que emprendran el repte de la diversitat i s’esforçaran a canviar les coses, per afegir que els indults són només el necessari primer pas d’aquest projecte d’abast i ambició molt més grans.